Raquetes que eduquen

La sèrie sobre l’acadèmia de tenis de Nadal és força interessant. A cada capítol, hi ha unes idees que es repeteixen: sacrifici, esforç, disciplina, perseverança, il·lusió, paciència, compromís, etc., realment, poc se’n parla del talent, tot i que com és lògic no es menysprea, perquè els joves allotjats al centre en tenen, però, segons es diu, no és el més important: «els tenistes amb talent però sense rutines d’entrenament no milloren, perquè la clau de l’èxit és l’esforç, l’exercitació i la repetició de l’activitat».

S’insisteix en el desenvolupament d’alguns principis ètics com «respecte als rivals, fair-play, control de les emocions, correcció dins i fora de la pista, responsabilitat, integritat, compromís, etc.», per damunt de tot, es prioritza la formació humana per tal que les noies i els nois integrin aquests valors que es consideren fonamentals.

Les persones que participen en el documental, argumenten els punts forts de la seva filosofia, des de l’oncle Toni (ideòleg del projecte), passant pels entrenadors, fisioterapeutes, dietistes, metges, recuperadors, col·laboradors, alumnes, etc., ho expliquen davant la càmera, amb una simplicitat que fa que sembli senzill i natural, tot i que no ho és gens.

No participa, però, cap pare ni mare, però segur que aquesta absència no és casual. Malgrat que sempre volen el millor per als seus fills, la manera com ho pretenen alguns no és la més adequada. En l’esport de competició, és fonamental l’absoluta autonomia i independència dels tècnics i responsables. Segur que tothom coneix algun cas d’una «futura promesa feta malbé» per la pressió, influència, intervenció dels progenitors que s’equivoquen de rol. Corregeixen, jutgen, valoren... les accions de les criatures, perquè fan d’entrenadors, i la línia entre ser aliat o intrús és molt fina.

Sorprèn la personalitat d’un dels millors esportistes de tots els temps, Rafa Nadal: esforç, compromís, determinació, humilitat, superació, recerca, respecte a un mateix i als altres, confiança, companyonia, constància, il·lusió, capacitat de sacrifici, sentit de l’humor, motivació... sembla que no pugui ser. Escoltant-lo, t’adones que tenir bones condicions no és suficient. També per als tenistes de primer nivell, el treball diari i la disciplina són claus per aconseguir els objectius. Ell mateix comenta: «moltes coses són naturals, i d’altres no, però es poden entrenar, com la capacitat per patir i afrontar situacions problemàtiques».

Fa unes setmanes m’assabentava per la premsa de les novetats del nou currículum de batxillerat. Es proposen diferents canvis entre els quals destaca que «per a l’obtenció del títol de batxiller es requereix l’avaluació positiva en totes les matèries dels dos cursos; no obstant això, es contempla que es pugui decidir la titulació d’un alumne que hagi superat totes les matèries excepte una», per tant, es podrà accedir a la universitat sense haver aprovat totes les assignatures. També preveu el nou decret que es pugui passar de primer a segon amb dues assignatures suspeses.

No estic segur dels efectes que pugui tenir a llarg termini accedir a l’educació superior en aquestes condicions, però, òbviament, no soc gaire optimista, dubto que millori el perfil de l’estudiant i encara menys la formació universitària. No hi ha cap teoria de l’aprenentatge que no relacioni l’esforç i l’exigència en el nivell d’èxit de l’estudiant. De fet, tots els sistemes educatius de més prestigi, segons l’OCDE, requereixen superar proves i exàmens per a l’accés a la universitat. Ho tenen molt clar, és fonamental que passin els més preparats. Aquí, en canvi, sembla que el valor del treball i la disciplina és una cosa més pròpia d’èpoques passades, i per això l’única solució davant del pobre nivell acadèmic d’alguns estudiants és rebaixar, encara més, l’exigència.

A l’educació primària i a la secundària obligatòria, s’entén que es pot promocionar amb matèries no superades, però al batxillerat cal assegurar un nivell mínim. És fonamental que en els estudis postobligatoris es mantingui un criteri universal: cal ser exigent i rigorós amb l’estudiant. L’esforç, la disciplina i el talent són valors importants a la formació universitària. Alguns polítics són experts en construir una millor imatge a partir d’idees i arguments falsos, i la veritat, els canvis educatius van en aquesta direcció. La nova reforma comporta menys pes d’alguns principis necessaris per assolir una bona preparació i, en canvi, sembla que es vulgui legitimar la llei del mínim esforç. Per a la majoria de professions, els valors relacionats amb el treball i el sacrifici són molt apreciats i, si no, que preguntin als empresaris que després contractaran els titulats universitaris.

Estaria bé que els orientadors, experts, especialistes, entesos, tècnics, relacionats amb el Ministerio vegin la sèrie. El sistema educatiu fa anys que no desenvolupa alguns valors que a l’acadèmia de tenis sí que són fonamentals.

Proposo que contractin d’assessor l’oncle Toni. Segur que convenç els polítics perquè l’esforç sigui percebut com a necessari. Cal posar en valor, com ell sempre diu, «la força mental, la perseverança davant les dificultats i la capacitat de superar situacions adverses».

Algun responsable s’hauria de preguntar si amb el model actual s’està formant correctament els joves per afrontar el futur amb garanties. Com afirma l’entrenador, «esforçar-se no garanteix l’èxit, però no fer-ho, pràcticament, assegura el fracàs».

Sempre m’ha agradat el talent de Federer, però honestament, crec que el treball, l’esforç, el sacrifici i, sobretot, el desenvolupament personal i professional de Rafael Nadal és realment encomiable. No conec ningú que es pugui comparar. Admirable!