Sr. Moreno Bonilla, sigui prudent!

Fa molts anys, el meu iaio, amb llàgrimes als ulls, comentava la marxa del Mas de Barberans, del seu cunyat i la seva família a un poble de Granada, a treballar en un “cortijo”, com a responsable d’una explotació agrícola. El motiu d’aquesta marxa va ser la gelada de l’any 1956 que va matar les oliveres. L’oncle era un treballador del camp que es va quedar sense font d’ingressos i va decidir emigrar. L’onada de fred del mes de febrer va ser la més severa de tot el segle xx. L’observatori meteorològic de Roquetes, va registrar temperatures de -13,5 °C i durant 24 dies seguits, les mínimes van ser negatives. A casa ho recordem com «l’Any de la gelada».

Aquest fet em va ensenyar el significat de les paraules «emigra» i «Andalusia». D’Andalusia ja n’havia sentit parlar. A Santa Bàrbara hi havien arribat diverses famílies d’andalusos, totes elles amb molts fills. Em feia gràcia veure com els nens petits d’aquestes famílies parlaven català com nosaltres i no així, els més grans, que en la majoria dels casos no el van arribar a parlar mai.

Anys més tard els meus pares van comprar un Sis-cents, tot un esdeveniment que els va permetre visitar la família emigrada. Els set-cents km que separaven les dues famílies era una gran distància. Jo no hi vaig poder anar i em vaig quedar una mica trist. En tornar del viatge, a casa només es parlava de les meravelles de Granada i d’Andalusia.

Aquesta experiència infantil ha fet que la meva relació amb Andalusia sigui d’especial estima. Ara hi tinc bons amics.

He llegit sobre el passat esplèndid de al-Àndalus, que ocupava quasi tota la península Iberica i les diferents etapes per les que va passar: emirat depenent del califat de Bagdad, califat independent de Còrdova i els primers regnes de taifes...fins que va quedar reduït al regne Nassarí de Granada a finals del segle XIII, el qual va ser conquerit pels Reis Catòlics, al 1492.

Aquests set-cents anys d’història musulmana van estar plens d’èxits a tots nivells: agrícola amb la seva manera de cultivar i regar, urbanisme, artesania, ramaderia, pesca, mineria...

La societat andalusí era molt heterogènia des del punt de vista ètnic i en el tema religiós convivien els musulmans amb els jueus i amb els cristians.

Al-Àndalus va arribar a tenir un molt alt nivell cultural i especialment entre els segles X i XII, quan es va convertir en referència per a Europa i per a la resta de l’Islam. Va ser la transmissora dels coneixements d’altres cultures com la grega, àrab, xinesa, hindú... i l’àrab es va imposar com a llengua culta.

Tot això va canviar amb la Reconquesta quan la societat islàmica va patir un retrocés en tots els aspectes, socials, econòmics, culturals i de convivència religiosa.

La propietat de la terra va quedar en mans dels senyors feudals i de l’Església.

El cardenal Cisneros es va encarregar de la conversió dels moriscos amb mètodes coercitius contra ells i contra els cristians que s’havien convertit a l’Islam, coneguts com a “renegados”. Es van cremar llibres religiosos i d’altres matèries així com tota la biblioteca de Granada.

L’incompliment de les promeses que els vencedors castellans havien fet als musulmans granadins, com la preservació de la seva llengua, la religió i els costums va motivar una revolta popular que va ser sufocada amb violència i obligava o a la conversió o a l’exili. Més tard per un decret de Felip III, es va expulsar a tots els moriscos del territori espanyol.

Les conseqüències demogràfiques i econòmiques van ser devastadores. Andalusia va quedar sotmesa a una estructura feudal on la gent del poble tenia condicions laborals d’esclavatge.

La desamortització de Mendizabal amb la llei de transformació de la propietat agrícola, va consolidar a Andalusia el poder econòmic de la noblesa i l’alta burgesia que es van quedar amb les propietats de l’Església. Això va comportar la ruïna total dels agricultors modestos perquè van perdre les condicions d’ús que tenien de les terres de eclesiàstiques: condicions d’arrendament, ús dels bens comunals, explotació de boscos, la caça...etc. Tots aquests drets van passar a mans de les classes més riques, deixant a la misèria els treballadors que depenien d’ells.

Aquesta situació de privació dels mitjans bàsics per una subsistència digna va anar creant un clima de descontentament i ressentiment en les classes populars.

Les eleccions municipals de 1931, a Andalusia com a la resta d’Espanya, van suposar una clara victòria del partit republicà i la proclamació de la Segona República Espanyola. La República va ser un període de gran inestabilitat política, en el qual no es van resoldre els grans problemes d’Andalusia com són la reforma agrària i l’analfabetisme. Tot això va provocar explosions d’agressivitat contra els grans propietaris i contra l’Església.

Els successos de Casas Viejas són un exemple del descontent andalús amb el govern de la República.

L’esclat de la Guerra Civil a Andalusia va tenir poc impacte en l’aspecte estrictament bèl·lic, però la repressió va ser molt dura i els afusellaments, nombrosos. El bombardeig franquista sobre la costa malaguenya i l’alemany sobre Almeria van ser especialment dramàtics.

Durant la postguerra i la instauració del franquisme, Andalusia va patir les conseqüències del racionament. Van ser anys de gana i de falta total de llibertats, que tan bé va retratar Delibes a Los santos inocentes.

És a partir dels anys cinquanta quan es produeix una millora social i econòmica fruit de l’obertura d’Espanya a l’estranger amb el desenvolupament del turisme, el “boom” turístic de la Costa del Sol i la sortida d’emigrants andalusos tant a l’estranger com a d’altres àrees de l’Espanya més industrialitzada, especialment a Catalunya.

Amb la restauració de la democràcia, Andalusia va continuar amb la mala distribució de la terra, es van mantenir els privilegis existents dels grans latifundis i es va compensar amb una gran aportació de recursos econòmics de la resta de l’estat.

Les últimes declaracions del president d’Andalusia vanagloriant-se de la seva bona política impositiva són degudes al seu desconeixement de la història?

O és una burla als andalusos que van emigrar i a la resta d’espanyols aprofitant-se de l’opacitat del nostre sistema d’impostos?

O desconeix la magnitud econòmica del Plan de Empleo Rural (PER) i de l’economia submergida que l’acompanya?

Quan usarem els impostos com instrument per a la millora de l’equitat i la cohesió a la nostra societat?

Quan arribarà el rendiment de comptes de l’ús que es fa dels impostos?

Mentre això no passi li pregaria al Sr. Moreno Bonilla que sigui prudent en les seves manifestacions.

Si us plau, president...!

«Lo menos frecuente en este mundo es vivir. La mayoría de la gente existe, eso es todo».