Val més tort que mort?

D’un temps cap aquí sovint surt a la conversa amb els amics el testament vital, alguns ja l’han fet i d’altres tenen pensat fer-lo. Jo també he decidit posar-m´hi. El tema no és només interessant conceptualment sinó que també ho és per cronologia. Acabo de fer seixanta-vuit anys i malgrat que l’esperança de vida (EV) a Catalunya és una de les més altes, l’any 2021 era de 80,50 anys en homes i 86,09 en dones, aquestes dades són sempre mitjanes estadístiques. Tots tenim amics i coneguts que ja no hi són o hi són en males condicions.

He llegit uns articles de dos autors americans que tracten l’envelliment i la mort, un és Ezekiel J. Emanuel, oncòleg, bioeticista, contrari a l’eutanàsia i al suïcidi assistit, per part dels professionals de la medicina i l’altre Irvin D. Yalom, psiquiatra.

Ezekiel publica un article amb un títol impactant: El perquè espero morir als 75 anys. No se’n va per les branques, ni fa broma, tria aquesta edat perquè és la que coincideix amb l’esperança de vida als Estats Units, país amb la despesa sanitària més alta del món i una esperança de vida més baixa que a casa nostra.

Tampoc és cap caprici ni renega de la vida sinó que es tracta d’una idea pensada i sòlida. Ho diu perquè creu que als 75 anys pot considerar-se, si més no en el seu cas, que ja s’ha tingut una vida plena i completa i malgrat veure la mort com una pèrdua de tot allò que li dona sentit i gaudi, també és una pèrdua dolorosa entrar en una vellesa plena de xacres i dependències. Les capacitats físiques i mentals, en les persones sanes i que procuren mantenir-se sanes, decauen de forma natural a partir dels 60 anys i qualsevol pertorbació accentua el seu deteriorament. A cada bugada es perd un llençol.

Ezekiel també diu que si als 75 anys és viu, canviarà la seva relació amb el sistema sanitari. No es farà més estudis de cribratges ni proves preventives i només farà tractaments si li aporten confort. Dit d’altra manera, res de quimioteràpies per al càncer ni antibiòtics per als brots de les bronquitis cròniques ni qualsevol altra maniobra que li perllongui la vida amb minva de qualitat. Remarca que «ni pensar en maniobres o tecnologies sostenidores de vida, artificialment». En el seu document de voluntats anticipades escriu amb detall tot allò que no vol que se li faci.

L’autor aporta raons a la seva determinació: una és la demogràfica. L’EV s’ha duplicat al llarg del segle XX degut a la important reducció en la mortalitat perinatal i infantil. Si hi afegim el nombre minvant de naixements, se’n deriva una societat envellida (algú ha dit «un país de vells i gossos»). Al 2018 es va creuar la línia de substitució. Des d’aleshores hi ha més defuncions que naixements.

A casa nostra les projeccions poblacionals realitzades per l’Institut d’estadística de Catalunya (IDESCAT) preveuen que al 2050, el grup de més grans de 65 anys s’incrementarà de 17,4% (2013) a 30,8% (2050).

Ezekiel ens recorda que el somni d’immortalitat, sempre present en l’ésser humà, és la base de tota la indústria de suplements hormonals i vitamínics, botox, cirurgia plàstica i de més històries que vindran. Voler viure és una addicció que fa que un cos defallit i depenent que s’arrossega pel món lluiti per arribar a passar el dia, el mes, l’any... «val més tort que mort», diu el refrany. La mort és una certesa irrefutable.

Un dels objectius de Salut és que visquem més anys i que la mort ens arribi havent gaudit fins aleshores d’una salut bona o acceptable, però la realitat no és aquesta. Un informe del 2014 del Departament de Salut ens diu que augmentem l’esperança de vida i disminuïm, en proporció, el temps lliure de malaltia. Dona xifres concretes d’aquesta realitat. No crec que s’hagin produït millores substancials des d’aleshores, sinó més aviat al contrari. No afegim vida als anys sinó més anys a la vida.

Ezekiel també ens parla dels costos de la senectut. La despesa sanitària segons l’edat de l’individu fa una mena de corba en U, més alta en els primers anys de vida, que baixa després i progressivament torna a augmentar fins a edats avançades. En global, la despesa sanitària en els majors de 65 anys representa el 45,93% de la despesa total i el grup de majors de 90 anys no gasta gairebé res.

L’economista de la salut, Allan Williams (1927-2005), es preguntava si una població envellida s’havia de considerar una càrrega o una benedicció i plantejava una qüestió punyent, la de l’equitat intergeneracional, cosa que Ezekiel també fa. Viure unes vides molt llargues pot suposar unes càrregues emocionals i d’intendència a la nostra descendència i es planteja com volem ser recordats: com una càrrega cada cop major a mida que passen els anys o com un avi entusiasta, divertit i amorós.

L’autor també parla de la contribució que pots fer, arribats els 75 anys quan la creativitat, l’originalitat i la productivitat han desaparegut per a la gran majoria de nosaltres. Són rares les floracions tardanes, tot i que sempre poden haver-hi excepcions i fins i tot planteja, seguint els ensenyaments del famós internista William Osler, que una mort per pneumònia – la gran amiga dels vells- no és una mala mort, si és aguda. Sol ser curta i generalment indolora, escapant així a la freda i gradual decadència tan angoixant per a un mateix, per a la família i per als amics.

L’Ezekiel rebutja la idea d’intentar viure el màxim de temps possible. A la majoria de nosaltres aquestes preguntes ens generen ansietat i malestar, però no podem ignorar-les. Jo les tinc presents i comparteixo el pensament d’Irvin Yalom: «malgrat que visc amb els sentiments de pèrdua de persones estimades, amoïnat pel deteriorament físic i sovint amb el pensament de l’aproximació implacable de la fosca final, vull celebrar i celebro la meva vida mentre estic en un bon moment i accepto l’envelliment tal com el descriu l’emperador romà Marc Aureli: aquest temps que em queda el vull passar amb harmonia amb la natura, en pau, i com l’oliva, que després de madurar cau beneint la terra que l´ha fet néixer i donant gràcies a l’arbre que l’ha produït».