Tarragona, la capital de les ocurrències

Aquests dies sovintegen als mitjans de comunicació les entrevistes vàcues als responsables municipals, els quals es posicionen per a les eleccions del 28 de maig. Sona una cantarella, semblant a una salmòdia, que, com el verset de Nadal després dels galets i el pollastre farcit, arrodoneix un dinar opulent en el qual la intensitat emotiva emboira converses tibants entre els asseguts a taula. El poema infantil, recitat damunt una cadira amb l’escenografia d’una taula sobreeixida de neules i torrons, panses i figues, mel i mató; actua de termòstat en les sentències contundents que ennuvolen l’ambient del que hom anomena àpat familiar, escenografiat per llumetes que fan pampallugues i unes figures del pessebre que opten pel silenci, només trencat per l’irreverent caganer, el qual, al costat del nadó de Betlem, dona vida a tot plegat i ambdós són l’única guspira d’esperança.

El verb, en futur, que es repeteix és «farem, farem, farem»: a la Savinosa, al Banc d’Espanya, a la Tabacalera, al Metropol, al teatre Tarragona, al Camp de Mart, a la plataforma de Miracle, a la biblioteca Pepita Ferrer de Torreforta i a la biblioteca Pública del carrer Fortuny... «farem, farem, farem» a les muralles, a les graderies del circ, a l’amfiteatre, a la necròpolis paleocristiana de la Tabacalera, al Museu Nacional Arqueològic... «farem, farem, farem»: dinamitzar el comerç al centre de la ciutat que llangueix per polítiques administratives erràtiques, liderar la capitalitat del Camp, potenciar un servei d’aparcaments competitiu que sigui capaç d’atraure visitants, capgirar la política de neteja, imaginar un transport públic per al segle XXI que es complementi en l’aposta sostenible amb el carril bici/patinets... I el rosari té infinites denes.

«Farem, farem, farem...» el conte de la lletera...

«Farem, farem, farem...» el conte del llop que ve...

«Farem, farem, farem...» el conte del rei va despullat, perquè la culpa és dels altres.

«Farem, farem, farem...» asseguts al banc del si no fos.

D’una vegada per totes cal assumir amb valentia, despullats de prejudicis atàvics i batalles territorials, un potencial que ve heretat de la capitalitat de la Hispània Citerior i renovada, en època medieval, en la dignitat Primada i Metropolitana de l’arxidiòcesi.

Són temps d’incerteses en els que convé mirar més enllà. Calen persones valentes i emprenedores, despullades de mirades baixes i de submissions partidistes. Grouxo Marx va definir la política com «l’art de cercar problemes, trobar-los, fer una diagnosi falsa i aplicar després els remeis equivocats».