Fulls de ruta tarragonins de J.M. Espinàs: Seixanta anys del seu primer viatge a les Tarragones

Fa seixanta anys, Josep Maria Espinàs va visitar per primera vegada les terres de Tarragona. Era el 1961 i ho va fer a bord d’un velomotor. El va començar a Fontibre, on neix l’Ebre, i el va acabar a l’Illa de Buda. El resultat va ser un llarg reportatge en castellà a la revista Destino, amb el títol Todo el Ebro en ciclomotor. Donde el Ebro se llama Ebre. El 2003, el va traduir al català, va afegir-hi fotografies originals d’aquella època i el va titular Seguint tot l’Ebre amb un primitiu Velosolex. (Edicions La Campana).

Travessa Cantàbria, la Rioja, Navarra i l’Aragó. Quasi arrossegant aquella màquina Velosolex, predecessora dels velomotors i els vespinos, entra a Catalunya per Riba-roja d’Ebre. És festa major i escriu: «L’obra que es fa al riu fa poc que ha començat i la gent està contenta. Calculen que hi haurà feina deu o dotze anys». Passa per Flix. «Punts de llum avisen que aquí hi ha el complex industrial que ha fet més conegut a Catalunya el nom d’aquest poble». Contempla els orígens de la industrialització del riu. I quan acaba el viatge davant el far del Delta de l’Ebre, conclou: «No es mou res, no sento cap soroll. Les onades del mar trenquen contra el riu que baixa, feixuc i poderós. La mirada em queda fixada en la línia d’escuma que es dibuixa i s’esborra, una vegada i una altra». Ara es controla la xifra de turistes i toca pagar per aparcar. Res d’aquell llibre del segle passat és igual. I aquell món s’ha acabat.

Addicte ja a les terres del sud, el 1957 el mestre de mestres del periodisme viatja al Priorat i el 1962 publica A peu pel Priorat (Editorial Selecta), que ara reedita per segona vegada La Campana. La dedicatòria ho diu tot: «Als prioratins, que resisteixen heroicament». L’arribada és surrealista: «El tren em deixa, a un quart de dotze, a l’estació de Marçà-Falset. Ben mirat, l’estació no és ni a Marçà ni a Falset. Quan baixo i em trobo al mig del camp, penso que potser han volgut acontentar tots dos pobles, i la millor solució era no donar l’estació a ningú». (Com l’estació del TGV entre Valls i Tarragona?). S’endinsa pels pobles, paisatges i monuments. Parla amb gent autèntica com era la d’aquells temps. I a l’últim capítol escriu: «El camí ens retorna, ràpidament, al riu i a les vinyes baixes, a les sòlides, petites, clares coses de la terra de l’home».

La següent obra tarragonina la va publicar en castellà Editorial Noguer el 1964 i es titula Guía Turística de Tarragona. Peça difícil de trobar si no és al mercat de vell, permet comprovar la diferència entre un viatge a peu personalíssim i una guia turística feta per encàrrec. Típica i clàssica com les que ara imiten els negocis turístics a peu, amb bicicletes, amb suposats esports de natura i amb espectacles i festes per atraure urbanites àvids de moda rural. De retorn al seu estil de caminar i escriure, el 1989 publica A peu per la Terra Alta (La Campana). El pròleg avisa que és una comarca desconeguda pels catalans i té poca bibliografia. És un estiu dur del secà més dur. Ho retrata amb duresa i sinceritat. Tanta, que no va agradar als patriotes de campanar. I quan el va presentar a Gandesa, li van tirar ametlles i avellanes, no fos dit que el van apedregar, com abans era costum. Coneguda la seva gent, conclou com diuen allà: «una de freda i dues de calentes».

El darrer viatge a les terres del sud el va fer el 2007. És A peu per l’Alt Camp. (La Campana). Abans d’arribar amb cotxe a Alcover, els mossos d’esquadra li demanen dues vegades el carnet de conduir. Passa que no troba el rètol d’Alcover al país més mal senyalitzat d’Europa, que és Catalunya. Visita els pobles i parla amb tota mena de persones. La frase més repetida: «Aquí s’està molt tranquil». La conseqüència és un llibre «ple de pomes i peres, de somriures i silencis, de la mica de vida que he pogut robar, dia a dia, ficant-me en els horts dels altres». Per tot plegat, perquè aquest és un altre estiu estrany i perquè Espinàs ha complert 94 anys, és un suggeridor full de ruta rellegir alguns dels seus llibres tarragonins. Tal i com escriu a les dedicatòries a un vell amic: «Espero que no et cansis gaire caminant per aquestes pàgines». I vostè tampoc, quan passegi pels seus llibres.

Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador de ‘Informes-Ebre’. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a L’Empordanet.