Got mig buit o mig ple

Deia Aristòtil que, entre l’optimisme i el pessimisme, la virtut és al mig. De raó, no li’n faltava. Vint-i-cinc segles, més tard, Mario Benedetti opinava que un pessimista és un optimista ben informat. Ambdues opcions les trobo ajustades i interessants. En aquest sentit, encara hi afegiré la teoria d’un tercer autor, un pèl més contemporani: el famós psiquiatra Luis Rojas Marcos, a través del llibre ‘Optimismo y salud’, editat fa 2 anys. Ens diu que l’optimisme protegeix la salut, ens facilita ésser feliços i esdevé un antídot o vaccí contra la desesperança.

L’autoconfiança és element cabdal en l’optimista. En funció de com l’emprem, pren sentit la dita del «tothom veu la cosa segons la ullera que es posa». Ací, la forma del propi pensament la podem modelar i modular. Depèn d’un mateix quin corriol tria: l’ample o l’angost. Llavors les conseqüències són unes o d’altres. I la «suposada culpa» rau a lloms del propi subjecte. No hi ha motiu justificat de queixa.

Sigmund Freud, el «pare de la psicoanàlisi» va escriure que les neurosis i les pors que condueixen a la depressió tenen una tendència pessimista. De fet, arribo a convenir que –pels nostres verals– no mostrar-se content, sinó malhumorat és una moneda de canvi habitual. L’optimisme està mal vist. Encara sort que hi ha autors que advoquen pel terme modern de la resiliència: una barreja de resistència i flexibilitat.

Convé saber assumir la trompada sense trencar-nos. No ha d’ésser fàcil abstreure’s a la pressió que la societat sovint ens vol imposar. És curiós que el fals model competitiu del món actual posi bona premsa a l’estrés, perquè l’associa al treball. Per contra, l’ansietat es posa de la maneta d’aquell que no sap –o no pot?– desenvolupar-se al ritme trepidant del nostre segle. Qui té autoritat o potestat per a repartir carnets d’adaptació social? «Si una cosa pot sortir bé, sortirà bé». Un lema ben oposat a la famosa Llei de Murphy: «Si una cosa pot sortir malament, sortirà malament»... Com l’exemple del got, al títol. Potser perquè uns solen tenir, com a vocabulari bàsic, dues paraules-tipus: «no / però». Uns altres, «bé / correcte». Curiós, oi? Pura qüestió de matís. Mentre que l’optimista sempre té un projecte, al pessimista tot li serveix d’excusa... El pessimista es queixa del vent, l’optimista espera que canviï. El realista ajusta les veles. La solució als problemes ha de venir del pragmatisme. Malgrat que, com deia Einstein, «es desfà més fàcilment un àtom que no pas un prejudici».