Gràcies, ‘Diari’

Gràcies, Diari. Fa uns dies vaig dinar amb dos bons amics amb qui no comparteixo creences, però sí valors. El menjar era de menú, senzill, clàssic, sorprenentment bo i a un preu molt raonable. Estàvem bé, tranquils i contents de poder gaudir d’aquell moment. Vam comentar diversos temes, des de quotidianitats rutinàries fins a d’altres més transcendents. Un dels amics, en un moment distès de la conversa, em va comentar que li agraden els meus articles i em va dir prudentment, buscant la manera de no fer-me sentir malament: «sovint hi trobo en ells, un punt d’amargura, enuig i ressentiment». El comentari em sobta i em neguiteja. Callo, però me’l quedo, em fa pensar i no paro de donar-li voltes.

Fa més de tres anys que vaig escriure el meu primer article al Diari. Josep Ramon Correal n’era llavors el seu director. Em va demanar si podia opinar sobre una vaga de metges. Jo estava en el meu últim any de vida laboral, havia acabat la meva etapa com a director dels Serveis Sanitaris del Camp de Tarragona. D’aquesta manera va començar la meva activitat periodística que s’ha convertit en una rutina quinzenal.

Quan vaig decidir fer-ho amb regularitat, dubtava que pogués tenir continuïtat i em preguntava si aniria trobant temes per fer-ne un comentari personal.

Em vaig posar uns primers objectius, una mica obsessius. Que els articles fossin poc historiats i que s’entenguessin bé. No volia escriure només per al col·lectiu professional sanitari. Així doncs, el primer que feia i encara faig és enviar-los a un amic, llest, amb un gran sentit comú i sense cap relació amb el món de la salut. La meva pregunta sempre és la mateixa: S’entén el que he escrit? La seva resposta pot ser un «no, no sé què vols dir i/o cansa una mica llegir-lo». Aquest comentari fa que comenci de cap i de nou. M’agradaria ser clar i amè.

Una de les dificultats és la limitació de l’espai. El comptador de paraules condiciona el que vols dir, de vegades et falten paraules i espais per arribar al mínim i d’altres vegades te’n sobren i no saps quines retallar sense que es perdi el sentit i la intenció de la comunicació.

Sabia el que no volia fer, encara que no estic segur d’haver-ho aconseguit. No vull que els meus articles siguin una constant descripció dels mals de la nostra societat espanyola/catalana, o del mal fer dels nostres dirigents polítics o de les mancances en el nostre sistema sanitari.

Tampoc vull emprar el recurs, sovint efectiu, de voler impressionar amb frases críptiques aparentment carregades de missatges, el desllorigament de les quals sembla que posi en qüestió la capacitat intel·lectual del lector. Vull simplement expressar la meva opinió sense acritud amb ànim de compartir i aportar. Encara que em sigui més fàcil comentar temes en relació amb la meva professió, com són la medicina i la gestió del sistema sanitari, no he volgut fer-ne un monotema. Però aquests tres anys no han estat gens fàcils des de la perspectiva de salut, ni de l’economia, ni tampoc de la política i el futur sembla complicat.

Quan acabo d’escriure, venen els filtres gramaticals i sintàctics a compte de la meva dona i de la filla gran. I el procés acaba en mans d’una amiga, filòloga, generosa i molt curosa amb el llenguatge, que li dona el vistiplau final. Totes aquestes bones intencions són fàcils de dir i no tant de fer. M’han arribat tota mena de comentaris i els agraeixo molt sincerament perquè sempre ajuden a veure la realitat amb més matisos i des de diferents punts de vista. L’oportunitat d’escriure al Diari l’he viscut i la visc com un privilegi que crea neguit, fa pensar, amplia la visió de la realitat del dia a dia, observant-la amb ulls crítics i conclou amb satisfacció en veure l’article acabat.

Agraeixo la confiança de la nova direcció: gràcies, Núria. I dono les gràcies a la gent que em llegeix i molt especialment als qui em fan arribar els seus comentaris.