Grigny

Des del 8 de gener i al llarg de la darrera setmana, els luctuosos atemptats terroristes de París han ocupat quantitat de pàgines als diaris, rellevant altres notícies i fets que també tenen la seva importància i continuen sent causa de morts d’innocents, com és el cas dels habitants de la conca del Donetsk d’Ucraïna, o els sirians morts en el seu propi país a causa de la guerra, o de fred i fam en els camps de refugiats.

El que uns humoristes fossin assassinats per unes caricatures, o uns jueus per les seves creences, ha encès la sang a totes les persones que defensen la llibertat en el sentit entès per les societats democràtiques de gairebé tot el món.

No obstant això, s’ha escrit i parlat molt sobre els efectes, els atemptats terroristes, i poc sobre les causes, fora de trobar com a causa única el jihadisme islàmic. Ara bé, possiblement hi ha altres causes no massa tractades i menys enteses.

Em fixaré en un territori concret, que he estudiat, lligat a un dels terroristes assassins. Es tracta de Grigny, on vivia el de l’atac a l’hipermercat i l’assassinat d’una policia, encara que també podria escriure sobre Gennevilliers, a l’oest de París, gairebé encerclat per un dels meandres del Sena i on vivien els dos germans terroristes, un espai que excepte l’urbanisme té força semblances amb l’anterior.

Grigny està a 23 km al sud de París, seguint el Sena en direcció al seu naixement, ben bé al sud de l’aeroport d’Orly. Grigny es va anar convertit d’un petit poble rural en una població industrial i obrera, com tota perifèria d’una gran metròpoli del segle XX.

Actualment ha assolit uns 30.000 habitants en una superfície força reduïda, cosa que es tradueix en una alta densitat d’uns 5.700 habitants per km.

El que caracteritza de fet Grigny, és que conté un dels grans conjunts urbanístics per la classe treballadora, que havia de ser una de les joies de la República en matèria social. De 1967 a 1971 s’hi va construir el complex residencial de La Grande Borne, amb 3.685 habitatges socials, sota el patrocini del govern i la direcció de l’arquitecte Émile Aillaud.

Aquesta gran barriada es construïa per donar habitatge de lloguer a preus assequibles a famílies immigrades que vivien en barraques a la perifèria de París i també per donar cabuda a les famílies que van treure de les seves llars del districte 13, per fer més bonic el París de la Rive Gauche, especialment en tot el sector on hi ha la Biblioteca Nacional.

El gran complex d’habitatges de La Grande Borne es va construir en un triangle rodejat de vies ràpides de circulació, l’autopista del Sol o de Lió a l’est, una carretera nacional al sud (la RN-445), i una via ràpida (la RD-310) a l’est. Dins aquest espai es va fer un urbanisme que volia ser alhora modern i utòpic, ja que Aillaud, d’acord amb les autoritats va concebre un conjunt diferenciat en set parts o barris interns, en els quals no podrien circular vehicles i els cotxes s’haurien d’aparcar en pàrquings perifèrics.

Els edificis residencials es van fer en alçades moderades (5 pisos de màxim), rebutjant les grans torres. Es va tenir molt en compte les formes dels edificis i les façanes es van cobrir de gres i pasta de vidre, pintades de colors suaus.

La gespa i camins serpentejants uneixen els diferents conjunts, i es col·locaren conjunts escultòrics a les places. La superfície dels habitatges és variable, des de pisos d’una sola habitació, bany i cuina, fins a pisos pensats per a famílies nombroses de cinc i sis habitacions.

L’arquitecte va pensar en una ciutat, per somniar, per unir les famílies immigrants originàries de diferents llocs, adequada per als infants. El complex es va dotar dels equipaments indispensables.

Dins el conjunt hi anaren a viure de cop unes 13.000 persones. La desindustrialització posterior va comportar l’atur, moltes famílies es desintegraren. Els joves de menys de 25 anys arribaven al 40% de la població i entre els de 15 a 29 anys, un 30% estava a l’atur.

La majoria dels joves tenen actualment un baix nivell d’estudis i els que tenen treball, aquest és de baixa qualificació i generalment temporal les petits boulots que en diuen. El barri va ser pres pel consum de drogues i per la petita delinqüència, motos i bicicletes feien malbé la gespa sense mirament.

Els materials constructius es deterioraren ràpidament, sorgiren humitats. El 1982, 750 habitatges es declararen insalubres. Del 1983 al 1990, es va fer un pla de rehabilitació i del 2004 al 2008, un nou projecte de renovació urbana. Part dels habitatges es posaren a la venda.

El complex urbanístic va ser declarat zona urbana sensible, amb ajuts per intentar fer front als habitatges degradats, l’atur i la delinqüència. El 2009 hi hagué conflictes i el novembre passat agressions i incendis.

El jove Coulibaly, vivia de petits treballs, quan sorgien. Va tenir un treball temporal en una important fàbrica de begudes gasoses, però quan aquest es va acabar va anar al carrer.

Va estar a la presó, situada també tocant al barri, per robatoris, i allà va ser captat per elements que predicaven una religió contrària a l’ordre establert, un ordre que, com que no tenia feina, no podia pas entendre. Creuen els lectors que han arribat fins aquí, que si hagués continuat tenint treball s’hauria convertit en un terrorista?

Ara els governs democràtics occidentals han notat que arribava una ona de por i preocupació i s’afanyen a elaborar plans integrals contra el terrorisme jihadista. Han pensat a elaborar un pla integral contra el vergonyós atur juvenil? Han pensat en nous plans d’ocupació i de serveis a la societat? Perquè una de les causes dels fets referits és molt probablement la manca de treball juntament amb una inadequada formació.