Guanya Macron. La lliçó que ens arriba de França

Les democràcies europees respiren alleujades. Emmanuel Macron ha revalidat la presidència de França. I Marine Le Pen ha estat derrotada. Europa s’ha salvat de l’abisme que hauria representat la victòria de la ultradreta al cor de la Unió. El 58,54 % dels francesos han preservat els valors democràtics. Vladímir Putin, obsessionat a desestabilitzar la Unió Europea també ha perdut. El que mostra fins a quin punt eren crucials les eleccions presidencials a França.

Macron ha dit que ha après la lliçó i que els cinc anys vinents es dedicarà a revertir les causes que han portat al 41,46 % dels francesos a votar per la ultradreta. Les causes són diverses i complexes, però el primer objectiu hauria de ser combatre les desigualtats i la desesperança que porta a milions de persones a abraçar les idees reaccionàries. I aquí, hem après la lliçó? Fa només set dies es va formar a Espanya el primer govern amb presència de la ultradreta, a Castella i Lleó. Els que van fer possible aquest govern, i que ja pensen a replicar-ho a Andalusia, també van perdre diumenge.

Quan hi ha tants intents de blanquejar la ultradreta, d’argumentar que no representa un perill per la democràcia, és el moment de mirar la història. També cal fer-ho quan a Ucraïna està en joc un nou ordre mundial perquè un estat totalitari (la Rússia de Putin) està plantejant un pols a les democràcies. Gustavo Alares explica, al seu llibre Crisis de la democràcia: 1919, 1929, 1939, (Ediciones Celan, 2020) que els règims totalitaris es van imposar per la seva «capacitat de transmetre certeses i solucions identitàries, emocionals i simples davant de les pors i inseguretats; l’ultranacionalisme que troba els enemics a l’exterior o a l’interior, i la idea d’una nació, llengua, raça i tradicions davant d’aquests rivals».

Els estats totalitaris dels anys trenta van sorgir després de la perversió de processos electorals a Europa. Els nous règims, recorda Alares, «s’acompanyaven del racisme i antisemitisme, basat en prejudicis i falsedats; la virilitat violenta de l’home en un model patriarcal de societat i família; el culte a la personalitat del líder; la religió política i l’ús de la propaganda com a emoció col·lectiva, manipulant la realitat amb l’objectiu de legitimar el poder i seduir les masses. Els feixismes – conclou - es van plantejar com a garants de la seguretat, la identitat i la pertinença».

Que llunyanes i, a la vegada, properes sonen aquestes paraules avui a Europa. El feixisme respon a un fenomen històric concret. A un dels moments més foscos i tràgics de la història de la humanitat. Però a la pregunta de si queden brases d’aquell terrible incendi, la resposta és que sí. Malauradament, sí. Encara més, si concretem la pregunta i ens referim a la ultradreta a Espanya.

Perquè les idees, l’estructura mental, l’univers simbòlic del feixisme (amb actituds supremacistes, xenòfobes, racistes, homòfobes, antifeministes, totalitàries) són als sis folis, sis, del programa de Vox. Com als partits d’extrema dreta que creixen a Europa. Com a l’ideari de Trump (Estats Units) o Bolsonaro (Brasil) o en nombrosos votants del Brexit.

El feixisme amb totes les seves formes (com el franquisme), o el nazisme, o l’estalinisme, van propiciar esdeveniments històrics de tal degradació i crueltat, que no podem fer servir el seu nom en va. No podem banalitzar paraules lligades a la mort de milions i milions d’éssers humans. Però, alhora, hem de tenir les alarmes ben enceses cada cop que detectem les espurnes d’aquells vells temps. Perquè mai no puguin tornar.

En un extens treball publicat per El País (13/06/2021) sobre ‘Dónde se sitúa Vox en la ultraderecha europea’, el professor Jeffrey Murer opina que «Vox pot ser un dels partits més perillosos de la democràcia europea en aquest moment». I explica per què: «Reprodueix molts dels sentiments i idees divisòries de la Guerra Civil». Aquest és el factor diferencial que fa encara més preocupant el paper de la ultradreta a Espanya.

França ha guaitat a l’abisme i ha aconseguit conjurar l’esglai. Però l’amenaça de les idees totalitàries segueix molt present a Europa. Personificades en l’agressió de Vladímir Putin a la fràgil democràcia que estava construint Ucraïna. I també en aquells que, disfressats de demòcrates, obliden la història, i blanquegen i normalitzen la ultradreta, hereva d’aquelles ideologies que van portar Europa, i el món, al desastre.

Periodista
Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació  Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.