Josep Bayerri a l'Ebre català, el 1969

El tortosí, pare del periodisme català modern a l’Ebre, presenta aquest vespre a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa el seu darrer llibre ‘Les riberes catalanes de l’Ebre (1969- 2019)’

| Actualizado a 19 abril 2022 08:55
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Josep Bayerri Raga (Tortosa, 1944) –pare del periodisme català modern a la Regió de l’Ebre– presenta aquest vespre a les set a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa el seu darrer llibre Les riberes catalanes de l’Ebre (1969- 2019), editat per Onada edicions, de Benicarló, dintre la Col·lecció Gent Nostra.

Es tracta de la recuperació d’una vintena de cròniques, publicades a La Vanguardia, el setembre de 1969 (traduïdes cinquanta anys després al català pel mateix autor), fruit d’un llarg viatge de Mequinensa al delta, en què el jove periodista tortosí, llavors amb 25 anys –quan ja era corresponsal del gran diari barceloní des de 1964–, s’endinsa a conèixer i reconèixer el batec vital i geogràfic de les gents i els oficis que es desenvolupen vora les aigües de l’Ebre, en un dels períodes, a finals dels anys seixanta, en què començava a planificar-se el futur de la Regió, sobretot –com se sabria immediatament– amb els dos grans projectes que l’han marcat: la nuclearització i els transvasaments d’aigües cap als nuclis industrials urbans de Barcelona i Tarragona i cap al sud turístic peninsular.

La novetat afegida a aquest volum –preceptiva tractant-se d’un cronista que sempre té com a referència el moment present– és que Bayerri ha volgut actualitzar allò que va escriure fa poc més de cinquanta anys i, d’aquesta manera, el 2019, s’aplicà a fer un exercici de periodisme comparat, escrivint i descrivint l’actualitat més estricta d’aquests darrers temps, amb la qual cosa la informació d’abans i d’ara es veu enriquida amb uns continguts que dibuixen un precís i exhaustiu retaule històric. I és que, tant com el periodisme, la història ha estat entre els fonaments de la personalitat cultural –i política, no ho oblidem– del meu admirat col·lega.

Pel que conec, i ell m’ha fet conèixer en unes extenses memòries que algun dia també s’haurien de publicar, aquesta seva personalitat va començar a forjar-se, aquells mateixos temps inicials dels seus vint anys, en el moviment de les joventuts obreres i rurals catòliques (JOC i JARC), que inspiraven un conjunt de sacerdots i laics, moguts per la justícia social i contraris a tota dictadura. Entre aquests, els noms inoblidables de clergues compromesos amb el poble, com Manyà, Martínez Garcia, Masip, Gonell, Redorat, Rebull, etc.  

Passats els anys, havent culminat estudis i iniciant-se en el món de l’arquitectura tècnica i la docència, Bayerri, cap al 1972, engega el que serà el moviment d’unificació del socialisme català a les Terres de l’Ebre, confluint sis anys més tard en el PSC, després adherit al PSOE. Aquí començà –ara que hem estat en Setmana Santa– el seu Via Crucis particular (i amb ell el de tants militants arreu de Catalunya), tots els quals aviat van veure clar que el socialisme que es propugnava des de les direccions a tots nivells, tant en organització territorial del partit i de l’Estat com en plantejaments ideològics (OTAN, economia, etc.), distava molt del que se’ls havia fet creure en els primers moments d’eufòria (tan diferent de la del molt divulgat programa de TV3).

A partir de llavors, culminada l’expulsió del partit el 1982, inicià una certa diàspora fora de Tortosa, vinculat al sindicalisme de la UGT. Abans, el 1978, havia fundat i dirigit Ebre/Informes, nucli periodístic on s’entrenà la joventut del moment i que, el 2001, culminà en l’actual Setmanari L’Ebre, fruit també de fusions d’anteriors capçaleres. I abans, encara, el 1976-77, que fou quan el vaig conèixer, va estar en primera línia del Congrés de Cultura Catalana i, representant el PSC, del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre, al voltant del president Tarradellas, que intentava el pacte de l’aigua amb l’Aragó i amb la indústria de Tarragona a través del minitransvasament.

Amb alguns llibres de recerca històrica importants i amb les seves cròniques a diversos diaris de Barcelona i a les ràdios, la seva presència ciutadana, professional, cultural i política, a Tortosa i al conjunt de l’Ebre,  ha estat continuada, entusiasta, fidel a l’esperit de la terra, vinculada a la catalanitat essencial del sud i, des d’aquí, a la resta del país, contribuint, el 1981, a la recuperació del periodisme local i comarcal democràtic i de combat, del que va ser, sens dubte, un pioner decisiu en les hores llunyanes del franquisme més tecnocràtic i proamericà.

Comentarios
Multimedia Diari