La cita prèvia, una nova trava burocràtica?

L’arrel de la paraula burocràcia ve del mot francès «bureau», que vol dir despatx o oficina i també del grec «cratic» que vol dir poder o força; el lector pot treure les conclusions pertinents sobre el significat profund del que a parer meu és una xacra de la societat actual. Aquest terme té bàsicament connotacions negatives perquè la majoria dels ciutadans la patim en la nostra vida quotidiana, i sense poder-hi fer res.

L’any passat un estudi titulat Productivity Tracker, realitzat per SAGE, una multinacional del software, concloïa que les empreses espanyoles perdien 1.038 euros per segon per culpa de la densitat i complexitat dels tràmits i de les gestions que havien de realitzar per a fer funcionar els seus negocis. Per la seva banda, la CEOE, denunciava també que la burocràcia era el problema més important que patia i pateix l’economia espanyola.

Per als experts europeus, l’elaboració constant de normes administratives que afecten els diferents àmbits de la vida d’un país constitueix un símptoma clar del seu nivell de burocratització. Els experts que elaboren rànquings sobre aquest tema posen sempre en els primers llocs als països poc moderns i més autoritaris, perquè en aparença ho volen controlar tot.

Si els empresaris perceben la burocràcia com una malaltia administrativa que els afecta, que podríem dir dels pobres ciutadans i ciutadanes quan els cau damunt? La llista de greuges que denuncien és molt ampla, només cal seguir les bústies de les emissores de ràdio, les cartes als Directors dels diaris o les webs especialitzades, etc. Per adonar-nos de la incidència negativa que té sobre la vida de la gent, només cal parar compte de l’existència de l’elevat nombre de gestions administratives que els cal fer per a resoldre qualsevol niciesa, les quals sempre acaben en forma de tràmits que els resulten complicats, costosos i que semblen no acabar-se mai.

La pandèmia ha afegit més complexitat a una realitat ja de per si difícil

La pandèmia ha afegit més complexitat a una realitat ja de per si era difícil: s’ha posat en marxa un nou invent burocràtic: la cita prèvia. Les Administracions públiques començant per les més acostades als ciutadans com els ajuntaments, han decidit protegir els seus funcionaris i a les persones que han de fer gestions; una iniciativa lloable, però que encara haurien pogut fer millor si haguessin pres la decisió de simplificar els tràmits inútils que encara mantenen.

La cita prèvia s’ha anat conformant en els darrers mesos no pas com una facility, sinó com una complicació afegida a les moltes traves burocràtiques que empresaris, treballadors i usuaris dels serveis públics s’han d’enfrontar en les seves relacions amb les Administracions. Un exemple: donar d’alta un edifici de nova construcció (una rara avis en els temps que vivint) significa iniciar una marató burocraticoadministrativa on intervenen estaments col·legiats (arquitectes, aparelladors), serveis d’urbanisme municipals, registres varis, departaments de la Generalitat, notaris, registradors de la propietat, concessionaris de serveis de subministrament elèctric, de gas d’aigua, etc. Instàncies, permisos, autoritzacions, retorn de fiances, inscripcions, registres, etc., poden durar no setmanes, sinó mesos.

El que no sap el pobre ciutadà és que aquest procés burocràtic està perfectament dissenyat amb dos objectius: el primer, per a complir amb totes les normes, reglaments i lleis que produeixen les administracions sense parar, i el segon, per a fer-li les coses el màxim de complicades. Cada part de la cadena de tràmits fa una cosa diferent, es pren el seu temps per a fer-la i no ha de respondre davant ningú de la seva manca de celeritat o de la seva ineficiència. Si el pobre usuari no està content, la causa de la prova la té ell. Els que el maregen amb tràmits que no entén, tenen els tallafocs perfectament dissenyats, les seves excuses –quan les donen- són inqüestionables: el coronavirus, el teletreball, l’excés de feina, la manca de personal sobretot en aquest període de vacances, etc.

Sempre m’havia preguntat que feien els gestors administratius col·legiats; quan fa uns anys vaig viure una experiència de contacte múltiple amb Administracions, em vaig adonar de la seva utilitat. El sistema burocràtic del país està tan ben dissenyat que crea múltiples complicacions inabastables pels ciutadans normals, però els dona una solució –pagant, és clar– i permet que existeixin experts en minorar els laberints administratius que tanquen el circuit. No em negaran que els buròcrates pensen en tot.

* Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.