La defraudació fiscal

Hom afirma que a Espanya són milions, molts milions, els que es defrauden. Alguns parlen de 30 o de 50 i altres de 80. Són mils de milions d’euros, diuen. Ara això del diuen, diuen, diuen... s’ha posat de moda. Però la brutícia no deu afectar a tots igual, als espanyols!

Som milions els que tenim un sou, una pensió o hem d’anar al supermercat i paguem religiosament les retencions que ja ens arriben descomptades o carregades en els productes que adquirim. No dubto que la gent fan números per pagar el mínim a hisenda o estalviar-se alguns calerets quan reparen quelcom de la seva llar que no els funciona i l’aturat no els cobra l’IVA. Així ho crec i molts estem convençuts del fet.

Però... però la brutícia, suposadament, ha d’afectar, segons sembla, més als poderosos que als simples assalariats o pensionistes. Mentre que alguns poden amagar aquells catorze rals quan els pregunten, ho vol amb IVA o sense?, altres, sempre suposadament, amaguen dotzenes, centenars, milers d’euros. I trampes sempre n’han hagut i sempre n’existiran. Allò de «feta la llei, feta la trampa», no és cosa de pocs; potser és de molts. Però les grans quantitats només les poden amagar aquells que les mouen.

Els simples ciutadans difícilment hi podem arribar. I els que disposen de més probabilitats són aquells que han guanyat els diners de forma irregular, amoral o immoral, que han de cercar la manera d’amagar-los. I vet aquí que cada dia en surten de noves. Ara el BPA, que els principals mitjans espanyols diuen, «on els Pujol tenien amagats els diners».

I com els Pujol, són molts més els que els tenien, suposo! Hi ha «deixes», pessigades, esgarrapades i robatoris en tota regla. En el nostre món que hom en diu Espanya, hi ha de tot, com a la «casa del senyor».

Hi ha sucursals com Banc Madrid, establertes en els millors carrers, on, segons se’ns acaba d’informar, no calia anar a Andorra a dipositar diners il·legals.

I també hi ha Bankia, Caixa Catalunya i altres entitats financeres que han estat rescatades amb diners públics, malgrat que alguns s’hi hagin presumiblement enriquit gestionant els pocs diners dels espanyols assalariats i pensionistes. I fins i tot, amb diners públics haurem de pagar als accionistes d’uns també suposats beneficis bancaris. Però no tots han tingut el mateix tractament. Caixa Tarragona ha desaparegut i amb ella moltes altres que als respectius territoris hi donaven un servei i el poble així ho entenia. Caixa Tarragona, dins de Catalunya Caixa, ha estat venuda –o potser regalada, segons alguns diuen– mentre que Bankia, on els jutges graten i graten i cada dia troben, ha estat pagada amb els diners de tots.

Espanya és país de contrasts. Els «poca roba» en surten perjudicats mentre que els poderosos poden amagar llurs vergonyes i fins i tot comparar els comptes, suposadament irregulars, com si fossin els de Càritas.