La geopolítica i l'Afganistan

Yves Lacoste, un dels geògrafs de més prestigi en temes de geografia política, definia la geopolítica com l’estudi de tot el referent a la rivalitat dels poders estatals i la seva influència sobre els territoris i les poblacions que hi viuen, «rivalitats que tenen per objectiu el control, la conquesta o la defensa de territoris de distinta grandària». Des del punt de vista científic, la geopolítica va ser desprestigiada per l’ús que en feren el nazisme i el feixisme, que lligaven el desenvolupament polític d’un estat a la realitat permanent donada per la geografia física, i a la necessitat de les nacions de tenir un espai vital (lebensraum). Actualment hi torna a haver un interès creixent per la geopolítica per explicar els interessos i conflictes suscitats pels estats grans i mitjans per apropiar-se dels recursos dels altres.

Entre les grans teories de la geopolítica hi ha la del sea power o poder marítim que va desenvolupar l’almirall nord-americà Alfred T. Mahan, basada en la idea que el domini dels mars per les flotes comercials i de guerra d’un estat, acompanyades de bases navals en punts clau, era la forma idònia per assegurar-se el control de territoris i el sotmetiment dels adversaris. Mahan va empènyer les grans construccions de vaixells de guerra de la marina USA per creure que les guerres es guanyen des del mar. Una creença que segueixen ara els xinesos amb una important construcció de vaixells de guerra.

Un punt de vista diferent el sustentava a Anglaterra el geògraf i polític Halford Mackinder, catedràtic a Oxford i fundador de la London School of Economics and Political Sciences. Segons la seva teoria del Heartland, la regió pivot per controlar el món estaria a les estepes asiàtiques, i serien les rutes terrestres, especialment els ferrocarrils, els que portarien cap al control d’extensos territoris d’Euràsia i també dels ports marítims. Mackinder es basava en uns profunds coneixements dels corredors de les diferents invasions i emigracions produïdes a Europa i Àsia.

A la visió de les estratègies mundials prevista per Mackinder a principis el segle XX, i en part confirmades per l’expansió i creació de l’URSS, l’Afganistan ocuparia un lloc clau com a nucli central d’Àsia i lloc de trobada de diferents civilitzacions i corrents històrics. L’Afganistan que va recórrer ja Alexandre Magne per arribar al riu Indo, tal com recentment Martin Garrido ha recordat a les pàgines del Diari, té un enorme interès geoestratègic en ser un espai de trobada i/o d’enfrontament entre ètnies i cultures, en un espai natural molt muntanyós. Unes muntanyes (l’Hindukush) que contenen importants reserves de minerals com crom, coure, ferro, etc. Però també hi ha urani, i recentment s’hi ha trobat liti i terres rares. Un tresor amagat i difícil d’explotar per les dificultats en el transport i l’altitud. A les valls del riu Amu Daria, que és la frontera del nord, hi ha també jaciments de gas natural i algun pou de petroli.

Les muntanyes fan de barrera climàtica i alhora han actuat de separació de diferents imperis: el persa a l’occident, l’hindú-mogol a l’orient i al sud, el turc-tàrtar al nord; però encara hi ha un corredor al nord-est, el de Wahan que connecta l’Afganistan amb l’imperi xinès. Mackinder pensava que qui dominés l’Afganistan podria dominar Euràsia. Potser també ho van pensar russos i americans, però la realitat és que no ho han aconseguit, malgrat que en aquest territori s’hi estan jugant des de fa temps importants estratègies geopolítiques de conseqüències mundials.

L’enfrontament entre l’Índia i el Pakistan té la seva rellevància en tot el que està passant. El govern del Pakistan vol tenir el control de l’Afganistan i evitar tota intervenció d’altres estats, especialment de l’Índia. Aquest darrer estat ha contribuït a pagar una carretera de Zahedan (Iran) cap a Zaranj (Afganistan) i poder per la ruta del riu Helmand arribar a Kandahar. L’Índia ha pagat edificis públics a Kabul i estava disposada a finançar un ferrocarril des del port de Chabahar, a l’entrada del golf d’Oman, cap a Zahedan i penetrar per l’oest a la zona de l’Afganistan on es parla el darí, un dialecte persa.

El Pakistan ha contribuït a ajudar als talibans, majoritàriament de l’ètnia paixtu, que està també estesa al centre i oest d’aquell estat, i aconseguir així aïllar l’Afganistan de l’Índia. Els turcs, amb parents llunyans als estats turcmans han intentat també prendre posicions i tenir influència, per fer-se valer com a potència militar i econòmica, i contrarestar posicions d’altres estats. Recentment a l’Azerbaidjan hi ha hagut maniobres militars conjuntes entre Turquia i Pakistan, així encerclen l’Iran.

Rússia i la Xina, no han tancat pas les ambaixades a Kabul. Rússia pretén controlar la situació a través dels estats dictadures que abans eren del seu domini. Però el cas més paradoxal és el de la Xina, que sense fer massa soroll va establint posicions. Ha pactat reconèixer de facto el règim talibà, sempre que no interfereixin en la veïna regió xinesa de Xinjiang, on viuen els iugurs de religió musulmana. Alhora, com que l’Índia manté estretes relacions amb Rússia, el Pakistan les ha incrementat amb la Xina. L’exemple més notable és el port de Gwadar a l’Oceà Índic, proper a l’Iran, i que actua de base naval comercial de la Xina per penetrar cap a l’Àfrica i països Àrabs. La Xina ha finançat una impressionant autovia que des d’aquell estat travessa tot el Pakistan per arribar al port de l’Índic. Però encara més interessant és que la Xina Metallurgical Group Corporation està prenent posicions en la mineria de l’Afganistan. Xina no vol expedicions de conquesta, però a poc a poc, gota a gota, poden acabar controlant part d’Àsia i exercint una forta influència a Europa.

Caldrà estar atent per anar veient com es va desenvolupant la partida d’escacs al centre asiàtic i si al final Mackinder tindria raó.