La línia més curta entre dos punts mai és la línia recta

Després d’aturar aparentment l’activitat política durant el Nadal, Artur Mas segueix la seva hàbil partida de pòquer polític, repartint de nou les cartes i dient allò de “facin joc, senyors”. Se sap segur amo de la baralla i especialment de la gestió dels tempos. Ara toca treure una nova carta que reactivi els adormits pel Nadal i desperti l’ànim a qui ja començaven a dir que l’independentisme iniciava una reculada. En menys de deu dies tindrem notícies del senyor Mas i, n’estic convençut, el procés soberanista recuperarà moviment i vivesa.

Però més que Artur Mas, qui té deures per complir és Esquerra Republicana. Penso que Mas està jugant molt intel·ligentment la partida amb ERC i que Oriol Junqueres, o bé li fa el joc, o bé es troba perduda sense saber per on tirar. M’inclino per la primera tesi.

Si comparem el paper que ERC juga en aquest moments en la vida política catalana amb el que va assolir quan va impulsar el oblidable tripartit, ens adonarem que llavors Esquerra va tenir una idea ferma, i la va tirar cap endavant encara que el resultat va demostrar un immens error: que ni Iniciativa ni els mateixos d’ERC tenien prous quadres com per organitzar un Govern amb cara i ulls. Ho van pagar molt car, perquè el tripartit va ser una successió de despropòsits que van enfonsar el país econòmica i políticament. Avui, parlar de Montilla sona a un malson que té difícil explicació.

Canviats tots els dirigents d’ERC, els actuals no volen repetir actituds “d’assalt al poder” i pensen amb mesura. Han perdut la iniciativa per dos motius: perquè l’ha pres amb decisió Artur Mas i perquè volen ser prudents. Però aquesta prudència, en aquests moments, els fa aparèixer davant de bona part de la societat catalana com un partit ple de dubtes i insegur.

És cert que Artur Mas està jugant una partida d’escacs impecable fins ara i, especialment, marcant el ritme dels esdeveniments; la manera en que va portar i resoldre la votació del 9-N deixant al PP i al Gobierno burlats com si Messi els hagués fet un regat, evidencia un domini de l’escena política per damunt dels seus oponents.

Hio ha qui es queixa perquè –pensen- hi ha hagut una aturada en el impuls nacionalista. La meva resposta és que tots els combats de boxa tenen un minut de descans després de cada tres minuts de pugna. Tots els partits esportius tenen un descans, i totes les pel·lícules de suspens o d’acció fan petites aturades per prendre aire. Nadal no era època per seguir la batalla.

Per la seva banda, Esquerra voldría assolir més protagonisme, però es troba que el duet Mas-ANC (Assemblea Nacional de Catalunya) funciona com un rodet: Mas demana a l’ANC que llenci els missatges en coordinació amb les seva estratègies, i això ha donat un resultat fantàstic tant a Mas com a l’ANC. Potser Junqueras està pensant que fins que no arribi una convocatòria electoral no convé gastar-se; temps hi haurà pel debat polític i la crida als electors. Però també sap que les eleccions no es guanyen en el darrers quinze dies, sinò al llarg de –al menys- el darrer any.

De moment a ERC no l’importa aparèixer com el soci-no-soci de CiU. I sembla que fins i tot li agrada jugar a aquest joc. Però, finalment, ara toca definir-se, posar-se d’acord amb Artur Mas i prendre la nova gran decisió: com afrontar unes noves eleccions. I Jonqueras i Mas s’hi posaran d’acord, no hi ha altra solució. I l’ANC aplaudirà la decisió. No hi ha esquerdes. En els escacs, a vegades s’han de moure peces que sembla que posen perill una peça, però que finalment es desvetlla que era necessari fer-ho per guanyar la partida. Sembla que alguns obliden la màxima que diu que “en política, la línia més curta entre dos punts, mai es la línia recta”.

Abans que acabi aquest mes de gener, molt probablement aclarirem una nova jugada, potser una nova amenaça a les peces decisives de l’adversari.