La lliçó de realisme de l’Eivissa: Al Nàstic encara li queda un bon camí si vol pujar a Segona

Sembla mentida que, curats d’espants com ens creiem, el Nàstic encara aconsegueixi disgustar-nos i provoqui que ens tornem a colar en aquesta contraportada per parlar-ne. La patacada de diumenge ha sacsejat de valent, com si haguéssim venut el blat abans de lligar-lo al sac. L’Eivissa va regalar una sobirana lliçó de realisme i a les dues del diumenge no haguéssim deixat pedra sobre pedra com a reacció davant la magnitud de la desfeta. Passades unes hores, com tot a la vida, t’ho pots prendre a la manera del tòpic got, mig ple o mig buit.

Siguem optimistes, per començar. Venint d’on venia l’equip a les darreres temporades, aquest cop la composició de la plantilla per al curs pandèmic satisfeia perquè generava confiança quan ja ens sentíem resignats. Quedàvem avisats sobre la personalitat d’en Seligrat, míster fanàtic de la defensa i el resultadisme més ortodox, però ràpidament vam oblidar-ho vist que el Nàstic va arrencar com un tro, amb un pic màxim de rendiment que permetia remuntades i creure’ns, fins i tot, que sobrava gol. Conforme s’atansava l’objectiu es tornava evident que l’estat de gràcia quedava enrere i els futbolistes mantenien el lloc a base d’aplicar-hi ofici.

El Nàstic compta amb un grapat de gats vells en la categoria que saben com despatxar la rutina funcionarial. Ara bé, si has d’exigir-los un plus de talent, d’aportació individual, d’ambició o imaginació, es queden curts. Després d’assolir el primer objectiu, l’onze ha començat a fer figa, li han pesat el cap i les cames i no s’ha sentit capaç d’arribar a port, naufragant quan menys convenia. Es venia venir? Igual sí, però no consola gaire.

Seguim amb les preguntes retòriques: I ara, què? Abans de res, calma en el diagnòstic i got mig ple. Repassades les últimes temporades, és quasi un prodigi que l’equip assolís fàcilment la Primera RFEF i quedés entre els 40 escollits per a la nova categoria. Amb això tocaria conformar-nos.

Es venia de molt enrere i s’ha arribat força endavant, amb els mèrits a repartir que tal progressió comporta. És més, s’ha establert una base de futur amb la renovació de certes peces de solvència que reforça el positivisme en l’anàlisi. Pas endavant i la certesa de que no convenia fer-nos excessives ambicions. Encara faltava i falta un bon tros de camí.

La llàstima és que parlem de futbol, invent que es declina en present apassionat. En aquest curs de contrastos tan vívids, han quedat clars llums i ombres de tots i cadascun dels protagonistes involucrats. Ja sabem de quin peu va coix aquest o l’altre i que pot aportar, o restar, fins l’últim de la filera. I amb el cap fred, caldrà prendre decisions en un equip que ha tocat sostre ben ràpid, que ha donat tot el que havia d’oferir en una sola temporada i ara necessita una sacsejada si vol marcar-se l’ambiciós objectiu de pujar a Segona l’any vinent.

No cal centrar les mirades exclusivament en la banqueta, no, tot i que el tècnic és sempre el primer boc expiatori en la festa del futbol. A banda de decidir si amb aquesta manera d’entendre el joc i la categoria ens conformem com a entitat, toca repassar a consciència el llistat de futbolistes perquè n’hi ha uns quants als que hem pres la matrícula de les seves limitacions. Siguin golejadors que no marquen, presumptes figures que no rendeixen o grans promeses que no aporten més que alguna flamarada molt de tant en tant. En canvi, hi ha gent, amb Pol Domingo com a exemple llampant, que mereix molt més del que se li ha donat enguany.

Un cop calmi la tempesta, tocarà prendre decisions. També a la llotja, on caldrà sospesar si s’hi veuen amb cor per renovar energies o en queden poques per seguir. Després d’un curs gairebé tan notable com frustrant a deshora, cal reinventar-se si volem que la progressió no quedi aturada. Arribant exhaustes a la recta final, tan inesperada cloenda mostra la virtut de deixar-nos despullats, amb carències a l’aire allà on només veiem virtuts. Al Nàstic no li queda altre remei que tancar època un any després. Si vol ambicions, tocarà inversió, criteri i cares noves.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.