‘18 de maig a la villa’, Raimon 54 anys després. Madrid, el poder de la ciutat estat

Raimon va evocar a la cançó –memorable cançó!–18 de maig a la Villa el seu recital a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universidad Complutense coincidint amb el maig de 1968. «Per unes quantes hores / ens vàrem sentir lliures,/ i qui ha sentit la llibertat / té més forces per viure»... Poc abans que la policia franquista, els «grisos», desenfundessin les porres. El 18 de maig de 2022 la cançó ha tornat a sonar al Centre Cultural Llibreria Blanquerna de la Delegació del Govern de la Generalitat a Madrid. Amb Raimon vaig iniciar la meva ponència a la darrera sessió del cicle Diálogos, al costat de Gorka Landaburu i Joaquim Nadal, que moderava i ha programat i dirigit amb encert aquesta iniciativa tan interessant, que ha endegat i presentat la delegada, l’honorable Ester Capella.

Landaburu i jo, col·legues i amics, vam fer un croquis dels estralls compartits de la dictadura, començant pels dos únics bisbes que es van oposar a definir com a «creuada» el cop d’estat feixista: el nostre cardenal Vidal i Barraquer i el seu bisbe de Vitoria-Gasteiz, don Mateo Mujica. El moment de més alta tensió emocional, però, va ser quan Landaburu va relatar l’atemptat d’ETA que li va costar quasi la vida, se li va emportar quatre dits i li va deixar seqüeles greus a la cara i l’abdomen. Quina enteresa d’un home que és tot ell, malgrat el que li ha passat, un cant al diàleg i a la reconciliació.

Amb tres dies, n’he tingut prou per recordar que Madrid és una ciutat Estat, amb molt més poder que les que evoco amb aquest nom, siguin de la Grècia clàssica, siguin del Renaixement que volia ser-la. El mateix 18 de maig, em vaig trobar de cara amb l’emir de Qatar, quan sortia del més que luxós hotel Four Seasons –quatre estacions, però cinc estrelles– en direcció a la Moncloa. Una vintena de cotxes oficials més les dotacions de policia adscrites i el carrer Alcalá tallat. Aquella sensació del poder de l’Estat –en aquest cas a la cerca del gas rus perdut i de les inversions que aquí els contraris a tot es deixen perdre– que te la trobes només fent un tomb: un paisatge urbà de ministeris, conselleries, regidories municipals, els exèrcits, els organismes oficials autònoms, les ambaixades... I, és clar, una presència dels cossos i forces de seguretat aclaparadora: a Madrid no cal GPS, sempre hi ha un uniforme per indicar-te com ho has de fer per anar aquí o allà.

El poder de l’Estat és immens, i allà es visualitza perfectament, tant que em vaig empescar que aquí, mirant-se el melic dels reis del mambo, alguns el van perdre de vista mentre perdien peu i van concebre la independència amb tanta il·lusió i legitimitat, sí, com estultícia. Es va subestimar l’adversari, i alguns encara el subestimen predicant com a possibles com a molt a mitjà termini els seus somnis quan no deliris. «Mentre no puguis guanyar, aprèn a negociar», em va ensenyar Josep Benet. Aquesta és la moderació actual d’una esquerra abertzale que dona suport al Govern Sánchez, li aprova els pressupostos i li salva els mobles com a pur exercici de supervivència davant la coalició entre dreta i extrema dreta que també es palpa a un Madrid que ja no és l’acollidora cançó d’en Sabina –«allá donde se cruzan los caminos»– sinó el passeig de la pobresa que et trobes als portals lliures de vigilància i quan agafes el metro.

ERC ha llegit bé el panorama polític actual, i la seva delegada a Madrid és un exemple de la reubicació a la ‘realpolitik’: diplomàcia i parar ponts, el «diàleg» que invocava el cicle de conferències amb el que obro aquest article.

Ester Capella és una jurista intel·ligent, amb mola praxi de tribunals i moltes hores de toga, va ser presidenta de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, coneix on és i qui hi ha quan truques a les portes de l’Estat, no debades ha estat diputada i senadora, i domina la dinàmica de l’Administració perquè ha estat regidora a Barcelona i consellera de Justícia de la Generalitat. Com diuen allà, «se le ponen al teléfono», però no revelo per discreció, que tracta pel nom de pila als càrrecs més alts, que aguanta amb paciència a meses de discrepància, però que també sap enviar elegantment a fer punyetes. Amb accent pallarès.