Les giragonses de la política

La política acostuma a realitzar giragonses ben recaragolades. És la seva natura i caldria tenir-ho present com el més distintiu entre els seus trets de personalitat. No canviarà, és així. Ara, per a uns semblarà justícia poètica veure Carles Puigdemont convertit en peça central de contactes i negociacions mentre altres pensaran que resulta el súmmum de la incoherència. El teu govern dependrà d’aquell colpista escapat de la justícia i la teva continuïtat de gestió ballarà segons proposi l’adversari que t’has encarregat de satanitzar. Ben curiós.

Com de costum, caldria fer una lectura desapassionada del panorama, no fos que el furor de les trinxeres ens impedís posar una mica de seny a l’afer. Llàstima que s’oblidi l’abecé, consistent en vigilar què dius i declares, no fos cas que t’hagis de penedir després, quan se’t demani coherència amb les proclames. Per desgràcia, la política espanyola està integrada per una colla de bocamolls d’ampli espectre, gent a la qual se li escalfa la boca de mala manera. En acabat, tot són amnèsies interessades, clar, però sempre hi ha algú que recorda les relliscades i les ferides provocades.

Ves per on, ara depens d’aquell a qui has dit el nom del porc i has presentat a l’opinió pública com si fos la pell de Barrabàs. No val caure, com és rutina, en l’excusa d’afirmar que les dretes són reconsagrades perquè qualsevol sap que PP i PSOE encarnen només les dues cares de la mateixa moneda estatal i no se’ls distingeix gaire quan es tracta de valorar, no direm ja respectar, la sensibilitat i els posicionaments polítics dels catalans. Després de la variada col·lecció d’epítets gens agradables que ens han dedicat, així, a l’engròs i sense miraments, no direu que no resulta plat de gust assistir a tan espectacular reculada sabent, de propina, que no disposen de gaire marge.

Poc han trigat des del PP en carregar les escopetes i dirigir a Sánchez tota mena d’exabruptes, mitges veritats i propaganda inventada. Encara li volen posar més costeruts els ja difícils contactes amb Junts i ERC. Si sents els exconvergents, pensen demanar la lluna i el cel. Si esperes un gir d’Esquerra, val més que t’asseguis, que semblen optar pel camí de la voladura interna descontrolada, tan pendents com viuen de mantenir la paga. Des de l’esbiaixada perspectiva de certa Espanya es veu que dependre de terroristes, separatistes, colpistes i similar patuleia descentra força als guardians de les essències, incapaços de viure sense deshumanitzar l’adversari polític, la mínima condició sine qua non que basa qualsevol pilar democràtic. Encaparrats en l’ofensiva ferotge i amb el cabdill Ayuso al capdavant dels portaveus desfermats, poca pau gaudirem.

Si els detractors del pacte volen calmar-se, que escoltin al seu oracle Aznar quan proclama, de fa un munt de temps, que no hi ha res a témer amb els catalans per la seva innata incapacitat d’anar plegats i sense esquerdes en la defensa d’un ideari comú.

El nostre memorial de greuges, per tots sabut, és llarg com un dia sense pa, però estem convençuts que poc benefici en traurem. Intuïm a la bestreta que l’espifiarem, que actuarem com l’exèrcit d’en Pancho Villa en l’estira-i-arronsa negociador i no aconseguirem, per esmentar un exemple evident, ni una immediata solució al problema de Rodalies. A totes les bugades resulta tradicional que els catalans perdem un llençol o mig aixovar, sense assolir la concessió espanyola en allò que resultaria de simple justícia.

Per molt que s’enroqui i compliqui, la política acaba essent també un art pronosticable i si haguéssim d’apostar, ho faríem convençuts que continuarà caient una pluja d’insults i desqualificacions mentre no traiem gaire profit de la situació. Els adversaris s’esquinçaran les vestes cridant que els hem plomat, però les nostres diferències ens impediran que brandem la paella malgrat tenir-la pel mànec. De totes maneres, podrien començar pel primer i bàsic punt, exigir una mica de respecte i que oblidin les bravates. Seria un bon i nou punt de partida. En la resta, continuarem igual.