El factor Pepe Mujica: Tendresa en la fredor de la política

El dimecres 14 de maig, mentre Pepe Mujica de cos present rebia l’homenatge dels ciutadans uruguaians, a les Corts Espanyoles, com a cada sessió de control, es deien de tot, la crispació anava de bancada en bancada i el país depenia d’un intercanvi de WhatsApp sense cap mena d’interès entre el president Sánchez i el proscrit Ábalos. Repetien la paraula casquería, que segons la RAE significa «conjunto de miembros, órganos y otras partes del cuerpo ensangrentadas, especialmente característico de algunos géneros de ficción».

La política periclita en una deshumanització sistèmica, és clar que no és nou, al contrari, és com si l’adjectiu freda hagi esdevingut un epítet: la neu és blanca, el carbó és negre i la política és freda. El target més pròxim de polítics freds és prolix. Se’ls suposa d’ofici que han de ser freds, calculadors, han de manipular, lamentar els danys col·laterals, però no estalviar-los, han de ser distants, allò de no tremolar-los-hi el pols davant decisions lesives per a majories, sempre han d’estar enfadats... En l’eix cartesià deshumanització-fredor, un polític tendre esberla la lògica. Pepe Mujica era un polític tendre.

Va governar ben poc, entre 2010 i 2015, però la quantitat de coses que va fer, sempre en benefici de les classes més castigades, és inversament proporcional al temps que hi va esmerçar. El seu llegat polític, però, no és només l’obra de govern, és també el seu tarannà i la seva tendresa. Tan franciscà com el papa Francesc, amic seu, no vivia com Francesc a cap palau, sinó en una casa de pagès on predicava la diferència entre pobresa i austeritat; era allò que segons expressió catalana, si te’l trobaves pel carrer, li hauries fet caritat.

Lluitador contra la dictadura, va passar per la tortura i va fer quinze anys de presó. No sé en quina mesura aquests tràngols perfumen humanismes, però sí que sé que algunes de les tendreses polítiques més sonades que he apreciat, hi han passat. El president Pujol té una forma discursiva que donaria per a una tesi doctoral, on fins i tot als mítings es dirigia a la gent amb un llenguatge planer i pròxim i, en el cara a cara, sempre procurant indagar sobre l’interlocutor, la procedència i buscar-hi proximitats que per a ell són relativament fàcils perquè coneix Catalunya a peu del mapa topogràfic de minyó de muntanya. Avui, que alliberat de la gestió i em sembla que au-dessus de la mêlée de gairebé tot, encara es pot permetre més exterioritzar afectes, dona la mà com Déu mana, agafa el braç, mira als ulls, escolta fins i tot a qui té moltes menys coses a dir que ell. El seu amic Antoni Gutiérrez Díaz, l’oposició comunista del PSUC, també era afectuós, extravertit i simpàtic i, és clar, el comunista per antonomàsia de la clandestinitat antifranquista, Gregorio López Raimundo, era l’home dels «cabells blancs, la bondat a la cara» que li pinta Raimon a la preciosa cançó T’he conegut sempre igual.

El president Maragall va captivar sempre pel seu afecte i proximitat, allò que ara anomenen empatia, i de les primeres coses que va fer quan va arribar a la Generalitat va ser una llei de barris –Illa li acaba de clonar– per remuntar urbanismes al límit, i distingir amb la Medalla d’Or de la Generalitat els mateixos ‘Guti’ i López Raimundo, al costat d’altres represaliats de la lluita com Joan Reventós i Miguel Núñez, com Pujol havia guardonat Jordi Carbonell. Sí, heroismes, però també tendreses a cabassos.

No, no cal però haver passat per la presó per a ser un polític tendre. I es pot ser tendre en qualsevol àmbit de comandament, aquí tenim a Hansi Flick, que no estalvia carantoines, i això no impedeix que sigui un entrenador germànicament recte i, quan cal, dràstic. Identificar tendresa amb feblesa i bonisme és el recurs escarransit dels que no saben manar. Potser també perquè, com va escriure Aristòtil a la política, «no pot manar bé qui no ha obeït». Diria que Trump no ha obeït en la seva vida.