El valor de la continuïtat: El Papa, entre l’eternitat i el calendari

El Papa és un actor personal, i tant!, però per acabar d’entendre la figura cal el context, o no hi ha text sense context, com va demostrar el filòsof marxista Jürgen Habermas, vell amic del papa Benet XVI, que quan era cardenal ja va defensar una fructífera teoria anomenada, amb tota la pompa teològica, ‘hermenèutica de la continuïtat’. Pel broc gros, segons aquesta interpretació la modernitat i la tradició no entren en conflicte sinó que es retroalimenten, i creients i no creients tenen l’àmbit comú de l’ètica.

L’hermenèutica de la continuïtat ha tornat a aflorar amb vista al conclave, per la polarització entre els progressistes seguidors de Francesc i els conservadors que li voldrien aplicar una marxa enrere retroactiva. Entre una i altra, la ponderació que només s’entén si considerem que el Papa-text és el Papat-context; que, en definitiva, Francesc no hauria estat possible sense Benet, perquè Benet no hauria estat possible sense Joan Pau, i així en una immensa integral que arrenca amb Pere i ‘les sandàlies del pescador’, i arriba al pontífex que s’ha assemblat més a Anthony Quinn: Jorge Mario Bergoglio.

En tots els supòsits, unça aquí, lliura allà, els papes han jugat al pal tradicional o al pal modern, però ma non troppo de l’un i de l’altre fins a arribar a aspectes que a la filosofia li poden semblar contradictoris però que per a la teologia són complementaris. Poso un exemple tot seguit.

Pau VI va ser un cardenal de Milà més aviat d’esquerres, en una tradició milanesa que culmina amb el cardenal Carlo Maria Martini, gran teòric de la comunicació i jesuïta com Francesc, al qual va precedir en la reflexió ecològica. Pau VI, quan encara era el cardenal Giovanni Battista Montini, va demanar a Franco que indultés de la pena de mort l’aleshores anarquista Jordi Conill, acusat d’haver atemptat contra ell. Després, quan Montini ja va ser la font oficial de Déu –diguem–, va fer una encíclica tan roja com la Populorum progressio (El progrés dels pobles), que discutia la propietat privada, al costat d’una altra, la Humanae vitae (Sobre la vida humana), que penalitzava no ja l’avortament sinó la píndola anticonceptiva; això, l’any ‘sant’ de les esquerres de 1968.

Si interpretem, doncs, el pontificat, com una dialèctica entre la persona i la institució, en clau de procés, veurem com s’impliquen i es repliquen com les hèlices del DNA catòlic en l’hermenèutica de la continuïtat. Mirem com han tractat des de la càtedra de Pere dues de les institucions més significatives de la militància fidel a peu de carrer: Joan Pau II va temperar els jesuïtes i Francesc ha temperat l’Opus Dei, però en un cas i l’altre, amb tanta prudència que ni l’orde ni la prelatura van aixecar cap veu i van acatar amb humilitat religiosa i prudència política. A Déu poso per testimoni, si cal a l’escalinata d’Allò que el vent s’endugué, que jo he conegut un jesuïta franquista fins al moll de l’os i un supernumerari de l’Opus de l’esquerra abertzale. I que, sense sortir del conflicte basc, els jesuïtes i l’Opus Dei van fer molta diplomàcia per assolir la pau.

Un cop més, aflora el macroconcepte de les grans dimensions on fins i tot un papat és relatiu, sinó no hi hauria manera d’entendre res: mil quatre-cents milions de catòlics al món, que fan que el Papa sigui el cap d’Estat del territori més petit però el líder de més nombre de seguidors, en un tram de temps que, comptat en la base aritmètica del calendari són dos mil anys i en la base teològica de la metafísica és l’eternitat. Mantenir el missatge evangèlic en permanent actualitat, la ubiqüitat temporal i la inculturació múltiple, davant d’un target tan divers de nacions, llengües i ideologies, vol que el fred i el calent s’hagin d’entendre i, és clar, «que la mà esquerra no sàpiga que fa la dreta», segons Mateu (6-3) que, uns versicles enllà, proclama la llibertat de consciència, que ha estat una de les parets mestres més agosarades del pontificat de Francesc: «No judiqueu, i no sereu judicats» (7-1), sentència ben apuntalada en el Salm del proppassat diumenge, 4 de març: «el seu rigor dura un instant;/ el seu favor, tota la vida».

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’Avui i La Vanguardia. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita contra la dictadura i la música. La veritat del cas Comorera és el seu últim títol.