Saber ser i saber estar o: El vestuari permissiu com a metàfora del desastre venidor

A la primera calorada, la capital del País Desorientat esdevé un niu d’indolència i lletjor. Que a finals de maig i començaments de juny faci força calor, no és inusual, encara que certs meteoròlegs desficiosos l’hagin volgut comparar amb la canícula de juliol i agost. Sobretot, que res ni ningú no els pugui enderrocar el seu argumentari doctrinal del canvi climàtic i/o l’escalfament global que amb tant d’afany prediquen dia sí dia també.

El problema de la calorada, vingui quan vingui, és la deixadesa majoritària en el vestir dels ciutadans de Barcelona (no pas els barcelonins, que són una ètnia en vies d’extinció) i que tota persona polida pot observar mentre passeja cercant l’ombra cada cop més escassa, ja que el Comú del Cap i Casal, en els darrers temps, ha fet desaparèixer molts dels arbres dels carrers, fins i tot ha cancel·lat un bon grapat d’escocells. Un dels molts misteris dels nostres absurds dies.

La deixadesa en el vestuari és excessiva, inacceptable, injustificable, per calor que faci. N’hem parlat sovint en aquest racó de Diari, però ara ja passa de mida.

Ahir mateix, una senyora italiana de mitjana edat, veïna, no pas turista, vestida com un sac de moniatos boteruts i amb pantalonets de tennista, caminava just davant meu amb pas dificultós gràcies a les típiques xancletes d’anar a la platja o la piscina, les de sola com un tel de ceba i dues tiretes en forma de ‘Y’ que se sostenen a partir d’una subjecció inestable entre el dit gros del peu i el dit següent, dits nets o bruts, o ambdues coses a la vegada, fet inaudit, però possible.

No només és una immundícia, una manca de bon gust i de decòrum estètic caminar de retaló per la ciutat amb xancletes de platja, sinó que en els darrers anys ha esdevingut, una mena de dret social. Un dret fabulat i vilment tramat del ‘vesteix com vulguis’ que, tot i no ser codificat enlloc, cal honrar en una societat democràtica.

Tanmateix, ni és un dret que calgui acatar, ni la majoria de la població ha estat convenientment educada per a viure en societat, un cop pares i mestres han dimitit de llurs funcions, encara que els dolgui llegir aquestes paraules.

Tornant a la bona dona italiana en qüestió. Vet aquí que en un moment donat, i la podia sentir rondinar, s’aturava i mig ajupida comprovava la tireta que semblava haver dimitit de la seva funció sostenidora. Alguna cosa li feia la guitza mentre que el fill granadet que caminava dues passes endavant, es limitava a girar-se i a apuntar mitja rialleta sorneguera sense obrir boca.

Al cap de quatre passes maldestres més sento que la dona diu, mentre li passo pel costat: «Maledette le ciabatte!» i tot traient-se-les dels peus, es posa a caminar descalça per la vorera tot dient: «Tanto, siamo vicini a casa». Son fill no es treu del damunt el seu posat de tansemenfotisme amb el seu calçat esportiu, aquell que els púbers no es treuen mai ni per dormir.

La dona soluciona la seva deixadesa caminant descalça per damunt de tot de sutzures, fragments d’articles minúsculs potencialment tallants i riuades de pixats de gos que omplen les voreres de Barcelona cada tres o quatre metres.

A casa, quan era petit i veníem tot sovint a la capital, ens mudàvem per no fer el ridícul davant una gent que vestia amb una correcció admirable, fins i tot, els qui no tenien gaire ‘possibles’. En cosa de 50 anys, tot ha degenerat. Pel que fa a les formes de vestir hem perdut el saber ser i el saber estar, com si fos quelcom passat de moda.

A favor d’una mena de tolerància mal entesa, s’ha perdut tot rastre de dignitat i de respecte envers els altres i envers un mateix. Anar vestit correctament és un senyal de persona ben educada que pensa en els altres i en la qual prevalen valors de civilitat que, entre altres factors, ens fa diferenciar de les bèsties.

La passivitat i permissivitat general en aquest àmbit és amagar el cap sota l’ala, ignorar què passa a la societat, i aviat, de retruc, deixar de pensar, cosa que convé a uns quants i que ens durà irremeiablement a la catàstrofe.

i respecte vers el proïsme