Fugint del monstre de les tovalloletes

Fa uns dies, els salats de Desatranques Jaén es van oferir a través de les seves xarxes a lluitar contra el ‘Monstre de les tovalloletes’ com si fossin els caçafantasmes, és a dir, mostrant la seva valentia davant de situacions imprevisibles on fer valer la seva experiència en l’heroic i poc agraït art del desembossament.

En l’àmbit domèstic, la tragèdia de l’obstrucció és relativa, ja que el màxim que et pot passar és que es filtrin del sostre aigües residuals i caiguin sobre el teu cap o dins la tassa de cafè de Mr Wonderful amb la frase ‘Alegria des de primera hora del dia’; però la cosa es complica en els grans conductes d’evacuació, on la magnitud de l’embús és directament proporcional a l’amplada del tub.

Tot comença quan llencem pel forat aparentment infinit del vàter burilles, compreses, bastonets per a les oïdes, cotons desmaquilladors i les maleïdes tovalloletes humides, entre molts altres productes que ens imaginem que viatgen feliços a través de les canonades fins al mar, com l’«aigüeta groga» dels Toreros Muertos. Aquesta massa sòlida i enganxosa de greix, olis i residus no biodegradables que s’acumula a la claveguera col·lapsant les conduccions s’anomena fatberg, tot i que també és coneguda com el ‘Monstre de les tovalloletes’, una referència que pot evocar l’univers Pinypon, però que, en realitat, té una aparença esgarrifosa, com si l’hagués imaginat Wes Craven al despertar-se d’un malson després d’un sopar amb abús de frijoles refregits mexicans.

En aquest sentit, un dels primers casos documentats de fatbergs al nostre país es remunta a l’any 1981, quan Sabadell va viure un episodi de pànic amb reminiscències a Els crims del carrer Morgue d’Allan Poe, pel desconcert dels testimonis i la diversitat de conjectures. ‘El Monstruo de las Cloacas’, com el va anomenar el diari sensacionalista El Caso, semblava una mena de serp negra d’uns tres metres que tenia vida i treia el cap pel vàter -fet que, segurament, va incrementar els casos de restrenyiment entre els veïns-, tot i que, al final, es va comprovar que aquell monstre era només una acumulació de residus llençats a través de l’inodor.

Ara ha transcendit que el Ministeri de Transició Ecològica està preparant un reial decret que obligarà els fabricants de tovalloletes domèstics a fer-se càrrec de la neteja dels fatbergs que generen aquests elements en les clavegueres i les depuradores. No és que els empresaris del sector hagin d’emular una mena de Sant Jordi amb granota i botes d’aigua per combatre personalment el monstre del clavegueram, sinó que la nova norma indica que seran els productors qui cobreixin les despeses derivades de netejar la brossa, així com les de les infraestructures de sanejament i depuració, i el seu posterior transport i tractament. Un sobrecost per a l’administració que es calcula que ascendeix a uns 230 milions d’euros anuals; el que costarien més de deu Lamine Yamal, per entendre’ns.

Està bé buscar la complicitat dels fabricants per reduir els residus de tota mena, però els consumidors som, com a mínim, corresponsables de l’abús i del mal ús dels productes. Seguint la mateixa regla de tres de la nova normativa, si a algú se li acudeix utilitzar el salfumant a manera de col·liri per als ulls, el fabricant de l’article de neteja hauria de sufragar els costos mèdics i socials derivats de la corresponent ceguera del client.

Culpabilitzar el creador del producte és llençar un missatge perillós segons el qual els usuaris ens deslliurem de la nostra responsabilitat a l’hora d’utilitzar-lo. A hores d’ara ja hauríem d’haver superat l’etapa de Barri Sèsam per diferenciar entre ‘dalt’ i ‘baix’ i entre un ‘vàter’ i una ‘paperera’, però, si cal reservar seients en el transport públic per evidenciar la prioritat de persones grans o amb mobilitat reduïda, potser és que no ens ha quedat tan clar tot això. Sigui per supèrbia o per manca d’empatia, pensem que hi ha responsabilitats que no ens pertoquen, que ja les assumirà algú altre, perquè reconèixer el problema ens costa tant com veure’ns el nostre propi cul.