Alemanya i nosaltres. El català a la Unió Europea

amb molt poder a Brussel·les, s’hagi aplanat a una política del PP

tan espúria que ells mateixos se n’estan penedint

E l proppassat dimarts, 27 de maig de 2025, el català va encallar a la Unió Europea, que va ajornar la demanda de ser-ne llengua oficial. Els primers que s’hi van negar fent pressió van ser els representants alemanys, i malament rai per a qualsevol projecte continental si Deutschland no s’hi posa de cara.

Cinc segles abans, any del Senyor de 1502, l’abadia de Montserrat editava un diccionari català-alemany. Era una eina imprescindible, tot just s’hi posava en funcionament una de les primeres editorials d’Europa, amb impressors alemanys. La Biblioteca de Catalunya conserva el que sembla ser l’únic exemplar que n’ha quedat.

La relació catalano-alemanya va registrar –encara hi és– un fet extraordinari: el wagnerisme. Per començar, el castell de Montsalvat del llibret de Parsifal es va inspirar en Montserrat, que el 2 de maig va ser escenari d’una interpretació de l’obra, amb motiu del mil·lenari i sota la batuta del mestre Pons, exmembre de l’Escolania i titular del Liceu. Llegendes a banda, el cert és que il·lustres catalans com Clavé, Letamendi i Pedrell promouen tant Wagner que gairebé l’empadronen com un dels nostres. El seu bust és a l’embocadura de l’escenari del Palau de la Música, com hi ha una al·legoria de la cavalcada de les valquíries.

El president Pujol va estudiar a l’Escola Alemanya de Barcelona, parla perfectament l’idioma i va sorprendre tothom amb un discurs en alemany, justament explicant els llaços amb Catalunya, a la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007. L’esdeveniment va ser fonamental per estintolar les arrels europees de Catalunya, en ser la cultura catalana la convidada d’honor, amb una gran presència de la literatura, la música i les belles arts, amb logotip de Barceló i discursos inaugural i de cloenda, respectivament, de Quim Monzó i Baltasar Porcel, que va citar Heiddeger: «la llengua és la casa de l’ànima». Aquells dies profitosos feia peça llegir com de bé va elogiar Catalunya la premsa alemanya. Gràcies a l’hegemonia en aquell mercat internacional, les traduccions de la literatura catalana es van potenciar, i avui el rànquing d’escriptors catalans traduïts, encapçalats per la Rodoreda i Espriu, Cabré i Sánchez Piñol, fa molt de goig.

Però també tenim excel·lents traduccions al català d’obres cimera de la literatura germànica: el Goethe de Joan Maragall; la gran aportació de Feliu Formosa amb Brecht, Schiller, Mann, Hesse, Böll...; les versions d’Eugeni d’Ors, Joan Alavedra, Josep Antoni Baixeras i Manuel Reventós, introductor a Catalunya del pensament econòmic alemany. El seu fill, el polític Joan Reventós, com a editor va promoure la difusió de l’Escola de Frankfurt a través dels intel·lectuals marxistes de la UB que seguien el mestratge de Manuel Sacristán.

L’intercanvi industrial entre Catalunya i Alemanya també va ser important, amb molt de flux de treballadors i tècnics, sobretot a partir de la joint venture entre Unicolor i Bayer. I, és clar, aquí tenim el turisme i les segones residències d’alemanys, que ultrapassen els dos milions de persones en el domini lingüístic del català.

El fill d’un dels directors d’aquella escola on va estudiar el president Pujol –i Espriu!–, Tilbert Stegmann, va esperonar els múltiples lligams culturals i va crear l’Associació Germano-Catalana, mèrits molts i diversos que li van valer la Creu de Sant Jordi i el Premi Internacional Ramon Llull, entre moltes altres distincions d’honor.

Stegmann, amb una important obra literària i de recerca, va estudiar aquella editorial montserratina que es remunta al segle XVI i que comença aquest article. És una bona llàstima que la democràcia cristiana de la CDU, amb molt poder a Brussel·les, s’hagi aplanat a una política del PP tan espúria que ells mateixos se n’estan penedint, en comptes de ponderar tota aquesta riquesa i tanta més i el valor de la llengua catalana, amb una història, una literatura, un volum considerable d’usuaris i, sí, un rang institucional referendat. Esperem que ho reconsiderin el 24 de juny, que hi ha una segona oportunitat.

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’Avui i La Vanguardia. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita contra la dictadura i la música. La veritat del cas Comorera és el seu últim títol.