Sixena vista des d’Altafulla: Reflexions amb música de José Antonio Labordeta

M’he plantat davant la casa de José Antonio Labordeta a Altafulla, al número 30 del carrer Martí d’Ardenya. M’agrada recordar-lo allà al davant i escoltar alguna cançó seva endollada al cor gràcies als auriculars. M’hi he plantat a pensar sobre l’enrenou de Sixena, que mai no hauria d’haver existit si, com hem fet ancestralment, catalans i aragonesos parléssim tranquil·lament en lloc d’empastifar-nos als tribunals.

La Corona d’Aragó aporta història catalanoaragonesa, vuit reis d’Aragó i les seves mullers reposen a Poblet, i els seus ports eren i són Barcelona i Tarragona i ho van ser Cambrils i Salou. D’aquests indrets tarragonins va salpar Jaume I a la conquesta de Mallorca i ara són capital de l’estiueig de Ponent, «espirituals terres germanes que jo estimo tant», a dir d’Espriu. A la quotidianitat fa molts anys que la platja de l’Aragó és la Costa Daurada, tenim veïns aragonesos, n’han sorgit famílies i hem compartit feines de catalans allà i aragonesos aquí. Sense sortir de dos directors del Diari de Tarragona: Antoni Coll va dirigir El Noticiero de Saragossa i Mikel Iturbe dirigeix l’Heraldo de Aragón, on la meva amiga Genoveva Crespo ha atresorat un excepcional periodisme després de créixer professionalment al Diari de Barcelona.

En la meva etapa d’organista estival a la parròquia de la Torre, una senyora li va dir al meu pare, que hi posava la seva prodigiosa veu i dirigia, que li semblava magnífic que cantéssim el Virolai que ella el cantava molt de gust, però que potser algun dia féssim l’Himno a la Virgen del Pilar i la colònia manya ho agrairia molt. Ho vam fer, una música preciosa d’autor català, Joan Baptista Lamberto i Caminal!

De la meva etapa de professor de música, per cert, mantinc el record de la millor alumna que vaig tenir, Nuria Gayán, que avui és la doctora Gayán, directora general de Salut Pública del Govern d’Aragó; estan en bones mans! Tampoc oblidaré, és clar, que el grup musical La Bullonera s’allotjava a casa quan la dictadura ens estalonava a uns i altres, i en aquest ordre, la meva amistat amb en Labordeta, un dels grans de la història de la música popular, que va editar el seu primer disc a Barcelona (1974) i el va titular Cantar i Callar, verbs que s’escriuen igual en castellà i en català, però posant la ‘i’ catalana com a deferència i afecte. Aquest longplay arrenca amb Aragón, cançó profunda, tel·lúrica, impressionant.

I ara, això de Sixena. Polítics que acusen Catalunya d’espoli –que lluny dels dos versos de Labordeta en la cançó esmentada, «dicen que hay tierras al Este/ donde se trabaja y pagan»– per un episodi llunyà en temps de guerra, que era un acte de bona fe i generositat, de salvar les pintures de vandalitzacions pròpies d’anticlericalismes indocumentats i criminals.

Llàstima de llàstimes que fa dos anys traspassés l’amic Emilio Lacambra, també estiuejant a Catalunya, propietari del restaurant Casa Emilio, redós de cordialitat, complicitats i concelebracions; sobre una de les seves taules, s’hauria resolt tot a satisfacció de tothom. Tants catalans que quan passàvem per Saragossa hi fèiem parada i fonda per assaborir el seu antològic ternasco fet a la cuina econòmica que tirava amb sarments o les cabecicas de xai o el pernil de Terol i els vins delicadament graduats del Campo de Borja i del Somontano. Per gaudir de tot això, però, sobretot, de la seva hospitalitat i de trobar-te sempre algun amic i fer la sobretaula catalanoaragonesa.

Una de les últimes va ser justament amb en Labordeta, quan un eixelebrat ens posava a parir en la línia Sixena; érem el grup d’amics d’en Joaquim M. Puyal que seguíem el Barça que jugava a Donostia. En Labordeta es va encarar amb aquell energumen i, amb la seva autoritat moral damunt la taula, vam tenir la festa en pau.

Deixin Sixena al MNAC, al cap i casal on els reis d’Aragó eren els comtes de Barcelona i eren a casa.