Una nit especial a Ascó

Fa uns dies vaig tenir l’honor emocionat de rebre el XX Premi de Poesia Joan Perucho Vila d’Ascó i, per tant, poder assistir com a premiat a la Nit de la Cultura 2025. Aquest fet, en aparença normal tractant-se de rebre un premi, va tenir, més enllà del fet d’assistir a una gala de lliurament, molts més significats personals i em va permetre veure, viure i reflexionar sobre un seguit de coses. Una, aconseguir per fi, portar a casa un premi que fa vint anys vaig ajudar a crear quan era director literari a Edicions El Mèdol, amb la complicitat de la gent d’Ascó i la generositat de Maria Lluïsa Cortés, la vídua de Joan Perucho, i que em va regalar uns moments d’alegria íntima i d’il·lusió, quasi com tancar un cercle vital en èpoques i situacions diferents però amb una mateixa essència de vinculació i de dedicació a la cultura i al territori. Una altra, tornar a Ascó, un poble que estimo i que, al llarg de la història recent m’ha brindat una calidesa humana de les que es recorden i es conserven sempre al cor per més temps que passi. Durant anys, amb l’actuació de diferents consistoris amatents, oberts i amb ganes de projectar el municipi més enllà del seu terme, vam treballar amb intensitat per aconseguir dues fites importants. Una, la primera, que ja s’ha aconseguit amb escreix, convertir el cartell dels premis literaris d’Ascó en el més important de les Terres de l’Ebre. La segona, que encara no s’ha assolit del tot, situar-lo en un lloc preeminent del calendari de guardons dels Països Catalans amb el reconeixement i la difusió que això implica.

Tot i que sempre tothom em van tractar amb un afecte i una proximitat de les que arriben a l’ànima, m’agradaria destacar, d’una banda, a la Roser i la Neus, funcionàries de l’àrea de Cultura i de l’altra, per la part política, a Salvador Florido, amb qui vam posar els fonaments inicials del canvi i a Teresa Faura, que va donar llum verda a la creació del Joan Perucho. Tots dos són persones meravelloses, de les que arrelen a l’ànima i s’hi queden per sempre. Afables, cordials, amoroses i professionals, la seva presència va ser sempre un estímul i un camí obert i sense entrebancs. El Salvador, per desgràcia, ens va deixar massa aviat, però ell i la Teresa són part indissociable de la meva memòria sentimental i la personificació de la meva estima incondicional per Ascó. També m’agradaria esmentar al Jordi Grau, antic company de tasques periodístiques que va fer el salt a territoris (físics i mentals) més afables i ara és el llibreter de Can Solfa.

I la Nit de la Cultura, una gala sòbria, seriosa, directa i intensa, amb l’actriu Carme Pla i el Ballet de Barcelona, va posar de manifest una cosa que molts, per desgràcia, sabem des de fa temps, que la mirada centralista barcelonina, té un biaix massa marcat cap el nord i que sovint s’oblida del sud. Un dels camins no realitzats al voltant dels premis passava per augmentar cada any les dotacions dels premis i també per anar entrant progressivament en l’imaginari literari del país. La primera part és fàcil, però la segona és més complicada, ja que aquest oblit sistemàtic del sud és una llosa encara massa pesada tot i els reiterats passos que s’han anat fent per erradicar-la.

Els premis d’Ascó, per singularitat, per antiguitat, per rigor, per solidesa, per participació i per prestigi no tenen res a envejar a ningú i mereixen figurar en les cites literàries del país amb tots els mèrits i rebre l’atenció de les personalitats culturals i dels mitjans de comunicació d’abast general. A diferència del que massa sovint passa en altres indrets, els diferents consistoris d’Ascó, fossin del color que fossin, han apostat sempre per mantenir la cultura i els premis com un eix vertebrador i com un signe d’identitat local i territorial, i, tal com va dir l’alcalde Miquel Àngel Ribes en el seu parlament, Ascó s’enriqueix amb les obres premiades i aquesta simbiosi entre creadors i un poble que aposta sense mitges tintes per la cultura ben feta mereix tots els reconeixements. Costa, ho sé, però el nord hauria de mirar més cap al sud i reconèixer l’esforç, la feina ben feta i la solidesa de pedra picada d’aquestes iniciatives sòlides que perduren i que creixen any rere any.