Opinión

La Mirada

Permetre les faltes d’ortografia als exàmens, relliscada de pes en una formació que ja perilla

La condescendència dels responsables educatius del nostre país rebaixa els nivells d’exigència als estudiants fins a límits difícils de justificar amb raons. Millor que ens ho fem mirar, si encara som a temps

Creado:

Actualizado:

Poques coses tan presents en el record de la llunyana infantesa com aquell repte de primera hora. Si no recordo malament, les monges ens treien un quart de punt en cada examen per accent oblidat o mal posat i mig punt, que Déu n’hi do, si escrivíem amb alguna falta qualsevol paraula, per complicada que fos. O sigui, si no volies ensopegar a cada passa, ja et podies espavilar a memoritzar com s’escrivia de manera correcta absolutament tot, virtut que he celebrat en infinitat d’ocasions quan després ha tocat expressar bé un Schwarzenegger o, ara mateix, el Wojciech Szczesny de torn. Com a anècdota, se’m fa present l’enginy andalús quan van fitxar un futbolista anomenat Faruk Hadžibegić i van decidir rebatejar-lo com a Pepe, que millor simplificar i no complicar-se l’existència. En fi, aquella manera d’ensenyar provocava que ens hi fixéssim, que llegíssim amb els sentits posats i que poguéssim anar per la vida durant dècades fins a l’arribada d’Internet. L’avui tan criticada capacitat memorística i mnemotècnica es guanyava cert respecte per la seva efectivitat.

Entre les moltíssimes vegades que hem reviscut aquest detall ben viu del nostre aprenentatge figura una repetició de la jugada força anys després. Vaig veure que un dels fills redactava un treball d’escola amb l’ortografia de l’ordinador aplicada, posant en subratllat vermell tot allò que fugia del considerat acadèmicament correcte. D’acord, sempre escriurà així i no li caldrà potser mai a la vida gravar-s’ho a foc al coco, però el detall ens va posar en alerta. Analògic contra digital, sense que la comparativa suposi donar la victòria habitual a la modernitat. Malament rai quan, cert dia, expressant allò que abans se’n deia ‘cultura general’ i ara ha desaparegut del mapa, vaig patir la relliscada de parlar de l’atemptat de Sarajevo i el començament de la Gran Guerra europea a partir de l’assassinat de l’arxiduc a mans de Danilo Príncip. De seguida, un altre xiquet, mòbil en mà convertit en apèndix, em va corregir al·legant que la Viquipèdia deia ves a saber què no apuntat de memòria per un servidor. A partir d’aleshores, emprant una vella expressió en desús, vaig llençar el barret el foc en signe de rendició, força dècades després que els homes deixessin de servir tal complement. A partir de la irrupció d’Internet, allò que distingia els periodistes d’antuvi, saber una mica de tot i res de res, ja havia rebut l’extremunció i portava pel camí de convertir-se en virtut terminal que ja no sumava. Llàstima, abans anava bé convidar els periodistes a sopars i berenars perquè, segons semblava, aportàvem un toc de coneixement que la gent sabia apreciar. Ara no cal. Ja poden prescindir de periodistes i tot el que calgui malgrat que visquin sota una allau de presumpta informació i ens surtin els continguts de tota mena per les orelles.

Tot plegat ve a tomb per la recent decisió de permetre faltes d’ortografia en els exàmens dels nostres aspirants a universitaris. Com els responsables del sector van despistats, corregiren el tret en 24 hores, ampliant l’espectre de matèries que mereixen ser escrites com cal. De la comprensió lectora del personal, ja en parlarem un altre dia, que aquesta és la gran patata calenta que ningú s’atreveix a refredar a pesar dels seus efectes devastadors entre el jovent. Ja entenem que el sector educatiu visqui desmoralitzat quan hauria de ser un pilar social imprescindible, però d’aquí al fet que claudiquin ells els primers i baixin el llistó de les exigències de saber fins a nivells del tot terrenals hi ha un pas que expressa el descontrol dels temps que vivim, la pèrdua de referents i de certeses que garanteixin la inviolabilitat de certs supòsits. Amb les faltes d’ortografia no s’hi pot jugar, ni tampoc amb la memòria que ara és pretèrita i no s’usa per a res, reservada per aparells i altres estris.

A cada bugada perdem un llençol i ni ens molestem a notar-ho, compte. O igual ja els va bé embrutir-nos intel·lectualment a poc a poc i sense que es noti gaire.

tracking