Operació Teranyina: com Ucraïna ha atacat el cor militar de Rússia

El moment més perillós d’una guerra és quan s’acosta el final. És la primera lliçó que es deu impartir al curs de taules de negociació: arriba-hi sempre amb la màxima posició de força possible. En el llenguatge de la guerra, això acostuma a tenir una traducció ben simple: posar el nombre més gran de morts possible sobre la taula. Rússia ha tirat tradicionalment per aquesta via. Però n’hi ha una altra, que més que en la quantitat de dolor, basa l’acumulació de força en la qualitat; en el dany potencial que ets capaç d’impartir. Ucraïna ja havia explorat aquesta via: amb atacs selectius contra figures clau de l’entorn de Putin, fins i tot en ple centre de Moscou, amb operacions carregades de simbolisme, com la destrucció del pont de Kerch, l’emblema de la conquesta russa de Crimea, o fins i tot amb la conquesta de part del territori rus de la regió de Kursk. Però res comparat a l’atac que la matinada del dia 1 de juny va destruir més del 30% de la flota militar russa dins el seu propi territori. 41 avions de combat anul·lats, mentre estaven aparcats, en un atac coordinat i simultani contra 4 bases militars, una d’elles a la Sibèria profunda.

Un Pearl Harbor a la ucraïnesa

Com l’atac sorpresa amb què els japonesos van destruir una dotzena de vaixells nord-americans l’any 1941, l’operació Teranyina ha estat una acció trenada mil·limètricament que els serveis secrets ucraïnesos, l’SBU, han estat preparant durant 18 mesos i que va fent més gran la humiliació a l’opinió pública russa a mesura que es van coneixent els detalls de com s’ha dut a terme. Perquè és d’aquelles que convé comprar els drets per a quan se’n faci la pel·lícula.

La tela d’aranya comença a teixir-se ara fa aproximadament un any i mig, quan els components necessaris per fabricar aquests drons explosius es comencen a introduir al país. De manera gradual, separats per peces, dins de vehicles civils amb dobles fons i camuflats entre recanvis agrícoles, camions frigorífics o fals material per la construcció. Un cop dins el país, el material es va anar acumulant en un magatzem de la ciutat de Txeliàbinsk, a tocar de la frontera amb el Kazakhstan, que havia llogat un tal Artem, un ciutadà ucraïnès de 37 anys que des de diumenge és ja l’home més buscat de tota Rússia.

Putin ja tenia el seu cavall de Troia dins. Els membres serveis secrets ucraïnesos, infiltrats i camuflats com a ciutadans russos amb documentació falsificada, comencen a treballar. Es construeixen un mínim de 117 drons lleugers carregats amb explosius, que es mantindran desmuntats i desconnectats fins a l’últim moment. I aquí ve el més difícil: fer-los arribar fins als voltants de quatre bases militars d’extrema seguretat sense ser detectats.

Aquí és on al guionista se li girarà feina, perquè encara queda molt per esbrinar. Per exemple, com s’ho van fer els ucraïnesos per enganyar quatre conductors russos perquè transportessin dins els seus camions comercials unes estructures de fusta presumptament buides cap a destins propers als objectius militars. Una espècie de bungalous de fusta que, ells no ho sabien, però estaven equipats amb sostres que es podien obrir a distància i plenes de drons i explosius. Quan els conductors i els seus camions eren prou a prop per salvar les defenses russes, els sostres de les cabines que transportaven es van obrir mitjançant senyals enviats per satèl·lit. Davant l’estupefacció dels camioners, en van començar a sortir drons que, guiats des de fora del país, van seleccionar tots i cadascun de la quarantena de bombarders per acostar-s’hi esclatar-hi a sobre al més pur estil kamikaze. I el que probablement és la pitjor notícia per Putin: tot gravat i difós per terra, mar i aire. Fins i tot, segons sembla, utilitzant la mateixa xarxa de telefonia mòbil russa. Una humiliació retransmesa als informatius d’arreu del món.

En el moment de prémer el botó vermell, els autors de la infiltració ja feia setmanes que havien sortit del país sense aixecar cap sospita, probablement per la frontera amb el Kazakhstan.