La força de la música

Tomàs Grau saludant el públic que omplia el Palau de la Música Catalana ara fa una setmana. És una estampa ja habitual pel director de l’orquestra Franz Schubert Filharmonia, una de les principals orquestres simfòniques del país, amb els millors músics catalans, que just aquest any celebra el seu vintè aniversari. Tomàs Grau, un vila-secà d’adopció, que va fundar el 2005 l’Orquestra Camera Musicae, i que després de la pandèmia va fer un canvi de nom i estructura per acostar a la gent la música simfònica. I ho han aconseguit i amb èxit i renom. I el Palau és espai habitual per poder-lo veure dirigir. Els de la Schubert han tingut al seu costat grans noms de ressò mundial, la setmana passada amb la violinista georgiana Lisa Batiashvili, interpretant Concert per a violí i orquestra núm. 5 de Mozart i, en una segona part, la Cinquena de Beethoven.

La sensació de resseguir mentalment una simfonia tant coneguda és plàcid i estrany al mateix temps. D’una banda, et vas avançant als compassos i la música que va executant l’orquestra, el cos es mou a la butaca, acompanyant cada moviment, com volent confirmar allò que ja saps que vindrà. I d’altra, per un prejudici de recorregut, també voldries sentir una peça que no coneguessis. És clar que la feina de Tomàs Grau i el seu equip tots aquests anys ha sigut i és immensa, tant d’interpretar els clàssics més populars, com els no tan coneguts a casa.

Però quan repasses aquests 20 anys, i veus noms de solistes com els d’Anne Sophie Mutter, o Maria João Pires, Ivo Pogorelich i Joshua Bell o la violinista Midori que per tercera vegada interpretarà el Concert per a violí de Mendelssohn.

Tomàs Grau ho ha sabut fer, ha sigut generós, ha tingut visió de la jugada, ambició, talent. Ell cedeix tant el seu faristol com el conviden arreu a dirigir altres orquestres com Tokyo Philarmonic, La Simón Bolivar, la Nacional d’Espanya, la de Colòmbia, o la de Gran Canària.

La Schubert Filharmonia, amb temporades regulars a Tarragona, Lleida, Barcelona, i amb actuacions a escenaris emblemàtics, com el Liceu, l’Auditori, el Palau de les Arts de València o el Carnegie Hall de Nova York, ara fa dos anys.

Una idea esbojarrada que els va sortir bé. I on just van comptar amb Midori en el seu únic dia lliure, en aquest homenatge a Pau Casals que també embolcallava la proposta, coincidint amb el cinquantenari de la seva mort.

Un programa amb peces escrites a l’exili, com la sardana de Sant Martí del Canigó de Casals, El concierto de Aranjuez del mestre Rodrigo, i que van fer amb Rafael Aguirre a la guitarra, i la Simfonia del Nou Món de Dvorak, que es va estrenar en aquella sala feia 130 anys i que van interpretar de meravella.

Tomàs Grau, de casa nostra al món, i ara amb un programa de 20 anys que ha de seguir permetent aquesta feinada divulgativa i de descoberta de la clàssica, i amb la commemoració del centenari de Turandot com a punt culminant.

En tot un ordre de coses i de músiques, també fa 20 anys que la Montse Castellà escriu i canta. Aquests dies a Reus presentava amb la Montse Llusà i un servidor el seu cançoner-poemari: Que hi brolle vida i llum, i el mateix fil de bogeria sembla que l’ha acompanyat en aquesta carrera de més de 30 anys damunt dels escenaris. La Castellà, que encara conserva el micròfon de joguina que es va fabricar per fer cantar davant del mirall de casa quan afermava la seva vocació, és un altre exemple de tenacitat. Entre moltes de les seves fites, també en té una d’americana. Compartir escenari amb Joan Baez, de qui ara ha traduït i cantat deu cançons que donen forma a un nou disc. Una visita a la presó de Mas Enric, per saludar la presidenta Carme Forcadell, va refermar aquesta coneixença. Montse Castellà pot exhibir amb orgull un repertori que ha anat fent guitarra amb mà. Però no hi ha res fàcil i, per tant, encara hem d’agrair més la seva passió, com la de Tomàs Grau, per fer-nos vibrar amb la música.