Les serps d’estiu són notícies que, malgrat la seva escassa rellevància, s’arrosseguen durant dies en l’època de l’any en què la política i el futbol estan oficialment de vacances i cedeixen els destacats de portada a fets curiosos o simples que, en altres moments, passarien pràcticament desapercebuts.
En un món hiperconnectat com l’actual, els passeigs en iots dels qui mouen els fils són més curts i intermitents, perquè l’ambició no descansa, al contrari, s’alimenta de l’energia residual dels qui tenen els dies comptats per estendre la tovallola a la platja i no mirar el rellotge. Per això, darrerament les serps d’estiu conviuen amb taràntules mediàtiques, escorpins de l’actualitat i altres ferams periodístics propis de temperatures més moderades.
És veritat que enguany també hi ha hagut serps a l’estil tradicional com la de l’aparició misteriosa de defecacions en diverses piscines del país que sembla que responia a un repte viral entre xavals que han escollit malament l’alternativa a jugar a la Play. Com a càstig, se’ls hauria d’obligar a veure en bucle la sèrie Verano azul, on els xiquets protagonistes es passaven el dia jugant pel carrer i fent trapelleries, però sense empastifar la convivència dels altres.
I en aquests últims espeternecs de l’agost tampoc han faltat clàssics esportius com l’anunci de l’enèsima pròrroga de les obres del Camp Nou o el de l’entrenador del Real Madrid parlant malament del Barça abans que la pilota comenci a rodar en el primer partit de la Lliga. De totes maneres, conflictes menors si tenim en compte l’estiu sobreescalfat que portem amb nombrosos casos d’aldarulls i violència al carrer, amplificats pel buit mediàtic, però igualment preocupants per als qui no aspirem a viure a Ciudad Juárez.
Això sí, el premi a la carronya de l’estiu se l’emporten els polítics, aquestes bèsties acostumades a moure’s entre fangars mantenint la corbata impol·luta. Si durant la resta de l’any el teatre de la política fa pena, amb guions mal escrits i posades en escena ridícules, aquests dies s’ha fet palès que el nivell de manca de vergonya no té límits, com es va demostrar amb la imatge del Neró nord-americà rebent al seu despatx de la Casa Blanca a Zelenski i els principals mandataris de la Unió Europea convertits en tristos vassalls. El món està tan boig que el mateix Trump bel·ligerant que obliga els països europeus a augmentar la despesa militar pot acabar rebent el Premi Nobel de la Pau amb el suport d’aquests súbdits que cada cop que s’entrevisten amb ell s’han de regirar bé les butxaques per comprovar què els ha pispat el triler del Maga.
Ara, el súmmum de la ignomínia d’aquestes darreres setmanes l’han protagonitzat els continus trets creuats entre el PSOE i el PP per la gestió dels terribles incendis. En aquest reboot de la crisi de la dana, els polítics han interromput les vacances per simular que treballen, quan en realitat l’únic que han fet és prioritzar l’anàlisi minuciosa de la palla ardent en els ulls de l’adversari mentre les seves pròpies bigues es van amuntegant a base de deixar desemparats els afectats pel desastre i la resta de la població estupefacta davant d’un ús tan frívol i interessat de les desgràcies.
Per això sorprèn que una persona presumptament llesta com deu ser la influenciadora María Cristina Bernabé –amb 40 matrícules d’honor en la seva trajectòria universitària, com destaquen totes les publicacions– sigui notícia per compartir a les xarxes el seu tatuatge amb el nom de Pedro Sánchez dins d’un cor, precisament en un moment inflamable en què no tenen cabuda els focs d’encenalls perquè cada espurna, per molt que sembli inofensiva, es propaga a la velocitat d’una traca valenciana. I més inexplicable encara és el fet que, en una tradició mil·lenària com el tatuatge, convisquin obres d’art dignes d’exposar-se al Macba amb creacions patètiques com la de Bernabé, que semblen pintades per Mr. Bean després d’una nit abusant de la ginebra. Perquè una cosa és un dibuix gòtic i una altra diferent un dibuix que fa por.
Lo más leído
Lo último