Acasa, a Vila-seca (Tarragonès), teníem un matxo. L’animal que ens servia per arrossegar el carro, i treballar la terra. El canvi d’activitat econòmica del pare, que va girar cap el turisme, a La Pineda, va deixar en el record aquella època.
Aquest dissabte passat coincidint amb la 25ena edició de la Festa del Vi i de la Verema de Poboleda, al Priorat, ( una de les millors i més singulars festes del vi del nostre país) vaig tenir la possibilitat, ni que fos per uns minuts, de refrescar una part d’aquell passat més lligat a la terra, i a les feines del camp.
La festa arrencava amb el repic de campanes de la «catedral del Priorat», l’esglèsia de Sant Pere, que a les set del matí va cridar a tothom a anar a la feina, i que va tenir continuïtat, no només amb la verema a l’antiga, amb els veremadors i veremadores vestit com fa uns anys, i collint raïm com s’ha fet sempre, sinó també amb un bon esmorzar de llangonissa i cansalada per refer forces, i amb la piada del raïm, el trepitjar, i amb la provatura de llaurar amb animal. I després amb un tast de vins de la DOQ als cellers que s’instal.len a les entrades de les cases del poble.
En el meu cas de petit vaig rebre alguna d’aquestes nocions i lliçons o impressions de la terra per via del meu pare Esteve. Amb ell veremàvem a Vila-seca, sempre amb la companyia d’alguna abella, fins que les cases, els edificis, es van menjar la vinya que tenia a tocar del poble. Però el traginar de carros, tractors, portadores, la bàscula del sindicat on els pagesos duien el raïm, era la banda sonora del setembre també a Vila-seca, com a tants altres pobles de les nostres comarques, en disputa amb els conreus de l’avellana, l’ametlla, i la garrofa, i de cara a l’hivern l’oliva, que succeïen a la vinya.
La festa de Poboleda, amb la recreació d’aquest feinejar, també acaba tenint cada any un efecte pedagògic, i pràctic.
Tant acostumats als «tutorials» d’internet s’agraeix que algú t’ensenyi com es fan certes feines.
De fet em vaig aventurar a agafar les llongues de la mula, de l’empresa de Marçà que ofereix els seus serveis de llaurat als propietaris de vinyes que per ubicació, en costers extrems, no tenen altra alternativa. Els carreters de Marçà m’orientaven, i jo recitava les ordres i crits, d’oixque o llao, i mirava que l’arada anés resseguint el solc. També el meu fill Bernat fa fer una passada portant les regnes d’aquell animal disciplinat, com havien fet abans altres joves que van voler provar com treballaven els seus pares i avis. És clar que una cosa és fer una prova enjogassada, i l’altra fer una jornada rere l’altra i de sol a sol. En tot cas serveix per remarcar la duresa i dificultat que ha tingut i té treballar la terra també quan les tasques estan mecanitzades.
La terra, la vinya també ens ensenyen. La terra també té memòria. La collita d’aquest any sembla que és de les bones després de dos anys de sequera.
La terra i la planta, i els pagesos recorden la fil·loxera, les pedregades, les gelades. Saben de l’esforç que reclama poder tenir una bona collita, i que fins i tot fent les coses ben fetes, sempre hi pot haver un element extern, com aquests de la natura, que et capgirin tots els plans.
Dels ceps del Priorat en sortiran alguns dels millors vins del món, i la gran qualitat és en totes les DO de les comarques de Tarragona i d’arreu del país. Ens ho hem d’anar dient. Quin privilegi tenir-los a l’abast, i que hi hagi pagesos que treballin la terra. No esperem als incendis, o a les seves protestes col.lapsant Barcelona, per ser conscients de la feinada que fan, que és fonamental per les nostres vides. Tinguem-ho sempre present.
Lo más leído
Lo último