La dansa llegendària

La relíquia Santa Tecla, el seu braç que es conserva des de fa més de 700 anys a la ciutat anirà avui en professó des de la seva capella fins a l’altar major de la Catedral, perquè se la pugui venerar. És el braç que va quedar al descobert en enfonsar-se la cova on es refugiava de l’encalç d’uns soldats que la volien agredir. És el braç enguantat que cada any aixeca la Judit Guasch enmig d’una roca humana, quan fa de la santa en la representació del retaule que des del 1991 escenifica i balla l’Esbart de Santa Tecla.

El que representen just davant de l’altar major de la catedral on hi ha el retaule de marbre del segle XV obra de Pere Joan, i que s’inspira en una moixiganga del 1775 que recreava l’arribada de la relíquia des d’Armènia.

El braç de Santa Tecla, conservat més de 700 anys, serà venerat avui a la Catedral

Jaume Guasch, l’històric director artístic de l’Esbart en va tenir notícia i després d’un llarg procés d’investigació documental, amb la nota del rei Jaume II encomanant la compra de la relíquia a Turquia, que va costar una sella d’or, 4 cavalls i 2.000 formatges mallorquins; o amb el document del mossèn Higini Anglès que explica que per Nadal es feia un espectacle d’entremesos dedicats a Santa Tecla, i trobant la música, i la llegenda àuria, va dissenyar aquesta meravella que interpreten 21 dansaires, dirigits per Lluís Calduch, amb música de Francesc Cassú, i execució de la Principal de la Bisbal.

En un seguit de quadres, veiem des de la conversió i bateig de Tecla, fins al seu empresonament, judici i martiri, ja sigui vencent el foc o amansant les feres, i elevant-se finalment per damunt de tot rastre de mal.

El pes de la patrona de Tarragona, que anima les festes d’aquests dies, va ser tan gran quan va arribar la relíquia fa 700 anys com ara el tenen el Mobile, o una altra gran fira per la Barcelona actual. Barcelona que demà commemora la seva Mercè, i per molt que he repassat el programa de cultura popular, no he trobat una dansa similar a la de Tarragona. La llegenda diu en aquest cas que la Mare de Déu es va aparèixer la nit del 24 de setembre de 1218 simultàniament al rei Jaume I, a Sant Pere Nolasc i a Sant Ramon de Penyafort demanant-los que salvessin els cristians empresonats pels sarraïns, i anys més tard, el 1687 quan Barcelona patia una plaga de llagosta es va posar en mans de qui seria la seva patrona. El ball està per fer.

La feina de l’Orfeó reusenc també és magnífica, com la de l’Esbart de
Santa Tecla

Dijous serà la Misericòrdia, patrona de Reus, i en aquest cas i des del 2017 sí que l’Orfeó reusenc ha fet els deures i presenta a la Prioral l’espectacle: Misericòrdia, de Reus al cel, amb idea, guió i coreografies de l’Albert Bermúdez, música de l’Albert Galcerà, i direcció de Jordina Almacellas, que també fa de la pastora Isabel Besora, i que agafa el relleu del Ball de la Mare de Déu (encara es va representar el 2004), un ball parlat de més de dos segles.

La llegenda ens remet al 25 de setembre de 1592, quan en plena pesta la Mare de Déu s’apareix a la pastoreta i li demana que els reusencs encenguin una candela tan llarga com per donar el tomb al Reus emmurallat, i sempre encesa, els jurats no la creuran. En una segona aparició i per vèncer els incrèduls li estamparà una rosa a la galta que certifica la petició, i finalment la pesta desapareixerà.

La feina de l’Orfeó reusenc també és magnífica, com la de l’Esbart de Santa Tecla. La dansa, la música, la representació en aquests espais emblemàtics ens ajuden a bastir elements d’identitat ciutadana. I això en temps de xarxes, d’instants, de tics i tocs és l’aigua per qui té set. La tradició és invenció sí, la llegenda arrossega una part d’història, però l’emoció del present davant l’espectacle ben executat només es pot traduir en agraïment.