Les normes de sentit comú que han de complir els viatgers en autobús a Barcelona

Qui signa és usuari habitual dels transports públics de Barcelona, hàbit gens extraordinari. Com la capacitat d’observació, que no tafaneria, és molt del nostre ofici, ens quedem bocabadats davant l’espectacle que ens ofereixen. Per començar, sempre penso en els ancestres familiars ja traspassats i com de garratibats i esmaperduts es quedarien si tornessin a la vida només per un viatge en el bus o metro d’avui dia. Els hi han canviat radicalment el paisanatge en ben poc temps, se’n farien creus de la metamorfosi que hem viscut en un munt de sentits gairebé sense adonar-nos. També de vegades ens recordem d’aquella frase de Mercè Rodoreda quan va tornar de l’exili a Barcelona i va trobar, per al seu neguit, que ja no era la capital catalana que havia conegut. Doncs imagineu com la sentiria la gran escriptora quatre dècades després.

En fi, fora digressions. Un altre dia igual viatjarem en metro, però avui agafarem el bus. Resulta que hi han posat uns anuncis amb dotze vinyetes que et deixen desmoralitzat. La immensa majoria fan referència a normes d’un civisme elemental potser per a certificar plenament que, en aspecte tan bàsic, anem enrere com els crancs i no hi ha res a fer. Entre les normes recordades en el cartell, figura l’obligació de pagar el bitllet o exposar-se a una multa de cent euros. Hem de confessar que lluny de nosaltres la temptació mai no sentida d’erigir-nos en policies i vigilants del proïsme, però reconeixem que el bus ha generat darrerament una pulsió desconeguda, que creiem impossible en nosaltres. Confessem que ens encantaria disposar de prou autoritat per a multar a dojo als turistes que agafen l’autobús i deuen pensar que és una altra de les gentileses de franc ofertes per una ciutat on no hi ha cap mena de llei, de límits i normatives, on poden fer exactament el que els hi doni la gana, que els nadius som aquí, bàsicament, per pagar-los la festa. És ingent el nombre de guiris que pugen i es desplacen amb tota la barra del món i si dubten de l’observació, n’hi ha prou que facin un viatge i se n’adonaran.

Pel que fa als amics forans que ens visiten, també usen el bus quan van fluixos de butxaca i no es poden permetre el luxe de prendre un taxi amb prou espai per a encabir les seves voluminoses maletes, que semblen més material de mudança definitiva que estri dedicat a passar només uns dies entre nosaltres. Acostumen a entorpir el pas i si poden, les col·loquen just davant de les portes a fi i efecte de fastiguejar la resta del passatge sense cap mena de consideració ni empatia. Es veu que la gent no és capaç de projectar els seus actes en benefici dels altres, fer-los la vida una mica més fàcil. Tornem a les vinyetes del cartell. En una altra, s’hi destaca no fer ús abusiu del mòbil, sigui per explicar receptes a l’amiga a ple pulmó o per posar aquell insuportable reggaeton que tant els agrada i no saben prescindir ni un sol moment. Tampoc es pot menjar, només faltaria, ni beure, malgrat que un bon tou de personal opti per passejar el got de cafè o el sandvitx sense amagar-se gaire.

Fins aquí, obvietats si en casa o l’escola has aprovat el curs introductori a la urbanitat i com comportar-te en públic. Crema una mica més veure els espais reservats per a la tercera edat contínuament ocupats per gent que despista d’allò més, especialistes a mirar per la finestra i fer-se l’orni mentre el senyor gran, la senyora de la tercera edat, el coix o l’embarassada sospiren per creuar una simple mirada amb ells en demanda de pietat.

Repassaríem les dotze consideracions, però ja hem mostrat prou exemples. Viatjar avui en autobús confirma que l’avanç, el progrés, la millora que la nostra generació donava com a segura pel camí d’un panorama futur de caràcter idíl·lic s’ha espatllat de mala manera i el civisme dista molt d’allò que desitjaríem la immensa majoria. No és tampoc un desastre, no anem a màxims, però si poses cartells així, ai, senyal que no anem gens bé. Ben mirat, igual si no observéssim tant, seríem més feliços.