A Joan Busquets Verges li queda un trienni per ser centenari, però des que al 1948 va fer la guerrilla que no ha deixat de lluitar. Va empunyar les armes contra Franco durant un any, fins que el van agafar, però aquell any li va costar molt car: una condemna de mort, commutada després de molta angoixa d’esperes inquietants, i vint anys a la presó. Amb tot en contra, el combat va continuar, frase que molt temps després faria consigna el Maig del 68: l’obligació de tot pres és temptar la fuga, diu el protocol del reclús; Busquets talment ho va complir però sense sortir-se’n. Allò el va marcar, a qui no marcaria una història com aquesta!, i a la vida civil va seguir entestat a defensar els drets de les classes populars en clau llibertària i a explicar la memòria dels maquis.
Mig segle després de la mort del dictador, que va sobreviure a uns quants atemptats, sempre dels companys de militància de Busquets, Enric Garcia Jardí escriu la seva biografia. Un relat de pel·lícula, com no podia ser d’altra manera, amb molta acció i ritme i banda sonora de chanson francesa. Amb actors que, si bé són secundaris on el protagonista és Busquets, àlies ‘el Senzill’, són celebritats als annals de l’anarquisme, com els germans Sabaté, Ramon Vila (’Caracremada’), Josep Lluís Facerias (’Petronio’) i Marcel·lí Massana, el cap del seu grup.
El llibre es
presenta el dia 19
a la llibreria El Soterrani de Tarragona
El llibre transcorre efectivament com si fos un film d’aventures, perquè l’autor redacta de tal manera que les paraules semblen fotogrames i els paràgrafs, seqüències. Però l’autor sap anar més endins de l’acció, i transmet sentiments, emocions i reflexions, les interioritats que, en aquest cas, necessiten potser més ploma que càmera.
Enric Garcia ha aconseguit aquesta introspecció després de capbussar-se un mes i mig a la vida quotidiana d’en Busquets. Es va instal·lar en una pensió al costat de casa seva, a Picauville, a tocar de les platges normandes del Dia D, i de l’esmorzar al sopar estava al seu costat, xerrant, prenent notes, enregistrant, mirant... I fent tots els àpats amb ell, que per fortuna resulta ser un bon cuiner i un expert –allà en dirien un connaisseur— en formatges, no debades va regentar durant molts anys una formatgeria a París.
L’autor és un excel·lent periodista, amb molta experiència en el gènere biogràfic
Enric Garcia Jardí (Tarragona, 1992) és un excel·lent periodista, que a més té molta experiència en el gènere biogràfic: va escriure juntament amb Ricard Lahoz Francesc Xammar Vidal, dignitat i compromís a la perifèria de Tarragona, la vida del jesuïta tan estimat que va traspassar el setembre passat, i Senyor Boada, el popular rei dels bocates i moltes més coses. També ha transcrit els dietaris del cantant Raimon i té un recorregut periodístic de primer nivell, amb el Premi Mañé i Flaquer de Comunicació Local del 2023. D’una col·laboració seva al diari ARA va sorgir l’encàrrec d’escriure aquest llibre, i està en un nou projecte que promet ser apassionant. Es va embarcar una setmana en un creuer a bord del ‘MSC Splendida’, i ara n’escriurà una mena de quadern de bitàcola literari, amb el referent de David Foster Wallace i el seu relat referencial de totes les literatures 3.0, titulat Una cosa suposadament divertida que no tornaré a fer mai. Diria que l’Enric, tampoc.
L’Enric Garcia va ser un dels meus millors alumnes a la URV, rondava els vint anys i s’asseia al fons de la classe. Allà vaig veure de què seria capaç, administrant molt bé una presència discreta, una mena de voler passar desapercebut, però que s’expandia com un gas a pressió quan es posava a l’ordinador i redactava, fos un treball de recerca, fos un article, on desplegava el seu periodisme literari. Ara, el professor s’ha posat a l’última fila i ell a la tarima, i li ha fet una breu entrevista per treure’n aquesta Contra del Diari. El professor estarà encantat de presentar-li El maqui que encara lluita (Ara Llibres) a la llibreria El Soterrani (carrer d’August, 50) a les set del vespre del proper dia 19.
Lo más leído
Lo último