Lectures que calen o: la necessitat de conèixer les bases de la civilització

Pels carrers de Barcelona, d’un temps ençà, trobes a terra, a tocar dels contenidors, tota mena de paperam: enciclopèdies senceres, obres literàries, fins i tot documents privats de clíniques o convents... El paper imprès, tot i ser més agradable de llegir que la pantalla, ha caigut en desgràcia.

A aquesta catàstrofe cal afegir que en el 90% de les cases catalanes no hi ha cap Bíblia. Tampoc no hi ha la Ilíada, l’Odissea, les Metamorfosis d’Ovidi, l’Eneida de Virgili o la Teogonia d’Hesíode. Em pregunto: què entén la majoria de la població quan van a la quinta forca i visiten museus de renom (perquè cal fer-ho)? Si no tenim llegides i mínimament apreses les bases de la nostra civilització, què fem en aquest món?

Al 90% de les cases catalanes no hi ha cap Bíblia, tampoc la ‘Ilíada’, l’‘Odissea’
o l’‘Eneida’

Ja no m’hi escarrasso. No cal perdre el temps donant perles als porcs. Però sempre que ho trobo escaient, recomano a les persones convenients, la lectura de les obres suara esmentades i, per damunt de tot, la necessitat que tothom llegeixi la Bíblia, principalment l’antic testament i els 4 evangelis. Les cartes de sant Pau, sense algú al costat que ho posi tot en context, val més deixar-les córrer. I per començar els faig anar de cap a allò que més els pot sensibilitzar o xocar per la seva probable relació en el món modern. Que comencin llegint el Cohèlet o el Llibre dels Proverbis, la compilació de refranys, dites i màximes més extraordinària del món antic. Un compendi de saviesa oral començada a aplegar al segle X aC.

Perquè vegeu com de bé pot anar llegir i amarar-se dels Proverbis bíblics, vet aquí uns quants exemples que jo mateix he posat en pràctica a la vida quotidiana.

Per la meva feina, he entrevistat dones intel·ligents, amb molt bona oratòria, prou belles i endiumenjades, però que en certs moments, davant del micro, i probablement per les seves necessitats de destacar o fer-se veure qui en sap els motius, comença a comportar-se de manera ordinària, parlant amb els trets característics d’una senyora de vida alegre o renegant com un carreter dels d’abans.

Fa milers d’anys, el Llibre dels Proverbis, ja en destacava aquesta mena de persones (capítol 11, versicle 22): «Dona bella, però grollera, anell d’or en morro de porc».

El ‘Llibre dels Proverbis’ és una compilació extraordinària de refranys i màximes

Un altre cas. He parlat amb milers de venedors de fum que escriuen llibres d’autoajuda (repeticions regurgitades dels primers llibres sobre la qüestió que fa més de 70 anys que apareixen), i que els Proverbis enllesteixen amb una sola sentència: «Si et desanimes en la desgràcia, vol dir que el teu coratge és esquifit» (24,10).

Un afegit: els mitjans de comunicació oficials sota manament directe o indirecte del poder, saltant-se el propi codi deontològic, han fet veure davant cert conflicte del Pròxim Orient que els assassins són les víctimes, i els demòcrates i civilitzats són els malvats. Fins i tot dos Sants Pares han caigut en les trampes manipuladores de certs aparells de propaganda. Joan Sales escriu el 1959: «el Papa pot parlar de dogma i moral, però quan parla de política pot desbarrar, i sovint desbarra». En el cas que ens ocupa, donat que la majoria dels mitjans tenen el cul llogat, segueixen les consignes i passa allò que ja s’exposa sense embuts en aquest magnífic llibre: «Si un governant escolta les mentides, farà que els súbdits es tornin dolents» (29,12).

Aquest llibre de la Bíblia no fa concessions a l’actual directriu del que ha de ser políticament correcte. És contundent i mostra una realitat que sovint ens neguem a veure. Els estúpids governen el món. Probablement més ara que en d’altres èpoques històriques. Tret del poble hebreu, pràcticament, sigui ateu o catòlic practicant, ningú no llegeix el Llibre dels Proverbis. Per enllestir la qüestió: qui pot superar el que llegim al Capítol 30, versicles 21-23?: «Tres coses fan tremolar la terra i una quarta no la pot aguantar: un esclau que arriba a rei (avui dia entengueu un idiota que arriba a batlle, diputat, etc.) un estúpid que s’afarta, una dona odiosa que es casa, una criada que passa a ser senyora».

Ningú no pot rebatre mai unes veritats tan inapel·lables.