‘El faedor de reis’. La recuperació d’un bon poeta

Antoni Tàpies Barba (Barcelona, 1956) és fill gran d’Antoni Tàpies i Teresa Barba. Molt, molt jove, amb 17 anys va publicar Siboc a Edicions del Mall, un singularíssim llibre que val molt la pena tornar a visitar sense manies ni falsos prejudicis i que contenia interessants i intenses referències a les avantguardes europees amb cal·ligrames, amb versos rítmics d’una paraula i que, en conjunt, resultava una esplèndida porta oberta a un futur de sòlida experimentació i també una experiència pionera que anys més tard un grup de poetes utilitzarien per sotragar les bases de l’escena poètica del país. L’any 1975 va publicar Les danses d’u a Els llibres de l’Escorpí, menys experimental però igualment molt madur per tractar-se del segon llibre personal i obra d’un poeta de dinou anys. Després vindrien Dies d’aigües (1980), La veu del vent (1988) i Matèria dels astres (1992). També va traduir obres de Novalis i Klaus Mann, va publicar la novel·la Des de l’ombra (1992) i aquest mateix any veia la llum L’escrivent, el llibre que tancava fins ara la seva producció poètica.

Metge de professió, va crear Edicions T, dedicada a l’obra gràfica, que es va estrenar l’any 1988 amb una sèrie d’aiguaforts del seu pare. Des d’aleshores s’ha dedicat al món de l’art al front de la prestigiosa i activa galeria que porta el seu nom. I ara, 30 anys després, la col·lecció Zura de l’editorial Stonberg, recupera de nou el seu bon ull poètic amb El faedor de reis, un llibre potent que aconsegueix realitzar un autèntic exercici més propi de les novel·les de ciència ficció que dels llibres de poesia, construir una única estructura temporal, lligant de manera sòlida el passat, el present i el futur en un artefacte poètic que manté les constants dels seus últims llibres, les combina amb una visió actual de la seva poètica personal i ho projecta tot cap el futur amb la l’idea de seguir construint noves poesies.

El que fa Tàpies Barba amb el llibre és arrencar el camí amb poemes datats l’any 1997, és a dir escrits dos anys abans de la publicació de L’escrivent, el seu últim llibre de poesia. A partir d’allí hi ha alguns poemes que ha anat escrivint de manera puntual i sense constància temporal al llarg d’aquests anys de silenci (2006, 2010, 2016) per entroncar amb un tram final escrit entre el 2020 i el 2021, és a dir, quan ja treballava de manera concreta amb la idea de tornar a escriure poesia, marcant aquest fil invisible entre ahir, avui i demà i edificant de nou les seves estructures poètiques.

Podríem dir que el cas de Tàpies escrivint poesia seria com allò que resa la saviesa popular sobre el fet d’anar en bicicleta, que malgrat el temps que es passi sense fer-ho, no s’oblida i que a la segona pedalada ja pots anar on vulguis sense problemes. I és així mateix amb El faedor de reis. El llibre que ens ocupa pot anar on vulgui sense cap limitació, sense cap trava, amb la mirada alta i el pas segur. És un excel·lent llibre que recull els antics llegats, els vells temes i els dota d’una nova vida, més contemporània, més experimentada, més viscuda.

Tàpies Barba parla del cel, de contemplar l’infinit amb totes les sensacions que desperta i els seus poemes van molt lligats al temps, a aquest punt únic i màgic on tot es fon en un instant únic on no hi ha ni passat, ni present , ni futur, només una vida intensa que és capaç d’estimar, de sentir nostàlgia i d’explorar racons secrets i desconeguts de l’ànima.

El llibre presenta també un més que evident lligam amb la natura, sobretot amb el que té a veure amb la potència d’allò que s’escapa a la nostra comprensió més racional, amb aquell punt d’intersecció en la voluntat i el desig i la sempre imprevisible remor de l’univers deslligat, lliure de traves, de frens i de constriccions.

Tàpies és capaç d’implicar el jo personal, més controlable però també imprevisible amb la grandesa indòmita d’allò que ens envolta i que acaba sent sempre molt més que un simple escenari mut, que s’acaba convertint de manera inevitable en un actor actiu que modifica sentiments, visions i reaccions.

I per arrodonir-ho tot encara més, El faedor de reis, a més dels seus valors poètics innegables també té dos punts que el fan encara més interessant, un pròleg del gran poeta Pere Gimferrer i la magnífica portada de l’artista canadenca Natasha Hébert.

La mirada