Actitud i voluntat de servei a la restauració

Diumenge primaveral al Poblenou de Barcelona. Ens asseiem a una terrassa assolellada, disposats a gaudir de l’aperitiu i l’ambient mediterrani. Ja veus per les traces que allò no va, però concedeixes el favor del dubte. No atén ningú en una bona estona, clients esperant, taules per netejar. Passen ben bé quaranta minuts fins a l’aparició de la primera cambrera. Com és costum en el gremi quan no cobreixen uns mínims, deu sordejar de mala manera. No fa ni cas.

Els periodistes tenim el vici d’observar, va amb l’ofici, i en l’espera veus aparèixer davant dels contenidors de reciclatge un altre personatge d’un restaurant veí. Deu pretendre reciclar, però no n’encerta ni una: el vidre va al rebuig, el paper a terra i el plàstic, ves a saber on. Ni se’n preocupa, resulta evident. O més encara, se li’n fot directament.

Et quedes matant l’espera, tot rumiant sobre drets i deures dels ciutadans i dels establiments públics. Als drets ens hi apuntem de seguida, de les obligacions fugim com de la pesta, norma general.

Home, per fi apareix un altre cambrer, de trets forans. Fer-te entendre en el nostre idioma nadiu ja és empresa temerària, però tampoc ho aconseguim gaire en l’altra llengua oficial del territori.

Anem pel pedregar. Sort en tenim del solet, del diumenge, val més refusar les pensades que brollen. Que si ens hem venut la ciutat a aquell que la paga. Que si morirem d’èxit per excés de personal que ha decidit gaudir dels nostres avantatges.

Que si, Verge del Carme, quin nul nivell pateix el sector de la restauració quan no s’exigeix un mínim als seus hipotètics treballadors. Que n’hi ha de boníssims, clar, no hem vingut aquí a discutir sobre generalitats o el sexe dels àngels. Parlem d’un cas concret que, per desgràcia dels ciutadans, sovinteja en excés. De fet, te’l trobes cada dia.

Sembla que el relaxament de les exigències professionals s’hagi destensat de manera notòria en algunes feines públiques. No es reclama ni el punt bàsic de cara al públic, el mínim que subscriuria tothom. Una certa actitud, una voluntat de servei, un desig d’agradar, un orgull propi.

Res, qualsevol virtut anacrònica d’aquestes.

Són durs els temps en què has de justificar les evidències i cada dia ens obliguen a fer-ho. En fi, vint minuts d’afegitó fins que torna a aparèixer el personatge. Coi, si té sis taules, sis, ni que hagués d’atendre una feinada, una terrassa d’aquelles del Paral·lel dels anys 20 del segle passat amb desenes i desenes de llocs parats, amb centenars de consumidors. Vaja, s’ha descuidat dels gots, deu voler que bevem a galet, que igual queda inclusiu i postmodern.

Comptes fins a cent i de pas, reclames el vas i la dolorosa, que no és cas de quedar-nos aquí fins a l’hora de berenar. Res, com si sentís ploure. Un cop ingerides les consumicions, i com allà no apareix ningú, te’n vas a la barra a pagar, que és el que et toca com a client civilitzat.

Ja us ho podeu imaginar: Una clatellada de Ca l’Ample. Si estiguéssim d’humor, protagonitzaríem algun succedani de gag de l’immortal Joan Capri, però millor tocar el dos, desaparèixer de l’escena i prometre’s internament que allà no hi tornarem a posar els peus, justa rèplica a la col·lecció de despropòsits viscuts, revenja silenciosa i educada.

Som uns rondinaires? Pas, ni de bon tros. Simplement, s’hauria d’apel·lar a l’amor propi, al punt aquell de dignitat que ha de tenir qualsevol persona treballadora de qualsevol sector. No valen excuses ni fugides d’estudi. Tant se val si estàs precaritzat, amb contracte temporal per hores o la presumpta raó que vulguis esgrimir.

Només cal tenir ben clar que has de posar la teva part, el teu gra de sorra, una mica de voluntat per a impedir que tot se’n vagi a pastar fang. A partir de tu i el teu exemple podrem eixamplar el camp de visió.

I no cal recórrer als ja tòpics. Ni la Colau té la culpa, ni els catalans, ni l’Administració central. Fer les coses com cal, hauria de ser la nostra innegociable aportació diària i constant al bé comú. I a partir d’aquí, parlem-ne en positiu, amb ganes de construir.