‘Boom’ cicloturista. Mallorca, Girona i... Tarragona?

«Has d’anar a Mallorca, és el paradís ciclista d’Europa». Aquests dies amb què ens obsequia la nostra herència cultural cristiana hi ha qui els dedica a la devoció episcopal i opta per la penitència que amara de la Setmana Santa. Altres, defugim mantenir viva aquesta deixa i fem el que bonament podem per trencar la rutina i agafar una mica d’aire. Hom, que en termes de fe va una mica coix, he optat per deixar de banda vestes i sotanes i anar a comprovar la sentència que obre aquest text, titular que també encapçala la web oficial de turisme de les Balears i que tantes vegades m’havien repetit companys de pedalada.

Val a dir que raó no els en falta. L’illa aglutina la combinació ideal de clima, orografia, desnivells, diversitat de paisatges i carreteres secundàries. Del cap de Formentor al port d’Orient i de Sa Calobra a Calvià passant per Andratx i Galilea. Un còctel a punt per fer les delícies a aquells a qui ens agrada suar una mica la cansalada sobre dues rodes.

Però hi ha trampa: ai, las! Anglesos, holandesos, nord-americans, polonesos, australians i alemanys, sobretot alemanys, ja ho saben. La macro indústria turística de l’illa s’ha ben encarregat que sigui així. Conseqüència previsible: riuades i riuades de cares vermelles a cavall de bicicletes –pròpies o llogades– han conquerit Mallorca com si fossin les tropes de Jaume I. Una invasió en tota regla. Massificació (ciclo)turística. Que és idèntica a l’altra –que ja fa temps que dibuixa la realitat balear– però sobre dues rodes. I amb les mateixes conseqüències nefastes per a veïns i territori que comporta tota desmesura. Les xifres parlen d’unes 150.000 arribades cada any. La constatació empírica –una més– que fins i tot la millor idea pot convertir-se en un petit infern quan cau a les mans del capitalisme feroç.

El paral·lelisme del nord

I és que Mallorca no és un cas aïllat. Situació semblant es viu a Girona. De fet, la venda de cara enfora és si fa no fa la mateixa: «Girona, la capital europea del ciclisme». D’ençà de fa uns anys, la ciutat s’ha erigit en l’altra meca ciclista europea. Operadors, botigues, cafès i restaurants temàtics inunden la ciutat. Molts d’ells, propietat d’antics professionals del sector que, després d’anys venint a Catalunya a entrenar amb els seus equips, han optat per instal·lar-s’hi, fes-hi negoci i convertir la zona en un reclam turístic mundial pels amants de les dues rodes. En els darrers vuit anys, els negocis al voltant de la bicicleta s’han multiplicat per quatre –ja són més d’una trentena, la majoria en mans internacionals– i han canviat la fisonomia del centre de la ciutat.

Clima envejable, paisatges de postal, ports de muntanya de tota mena, carreteres secundàries, mar i muntanya a tocar, bona gastronomia. Quina llàstima que nosaltres aquí no tinguem tot això, oi? Que no tinguem carreteres boniques que uneixin els pobles del Camp de Tarragona, ports de muntanya del novell de la Mussara, Mont-Ral, l’Albiol, la Teixeta o el Caro. Rutes com la del Cister que mostrin la bellesa de monestirs com el de Poblet o Santes Creus. Paisatges com les muntanyes de Prades, el Priorat o la Terra Alta o el Montsant, per poder pedalar entre boscos, vinyes, avellaners i oliveres. Pobles de postal com Farena, l’Arbolí, Prades o la Morera. Si ho tinguéssim –i ho esbombéssim als quatre vents com només una indústria turística com la dels nostres veïns sap fer– potser també acabaríem com ells: venent casa nostra a la massificació turística de cara vermella i butxaca plena.

Ara que és temps de penitència i que jo, volent fugir-ne, he acabat fent la meva, permeteu-me bescanviar la bestreta que em pertoca amb una pregària: senyor, salveu-nos de nosaltres mateixos.

I ara que encara hi som a temps, gaudim de la nostra contrada. Si us pregunten, ja ho sabeu: Mallorca és el paradís cicloturista d’Europa. Aneu-hi. Aneu-hi i deixeu-nos tranquils ni que sigui una temporadeta més.