Cas Pujol. El documental i el trauma

El documental La Sagrada Família intenta explicar com Jordi Pujol va aconseguir fondre la seva figura política amb la idea de Catalunya. I com aquesta simbiosi crea una llarga hegemonia política que, alhora, genera un poder desmesurat i una sensació d’impunitat en els qui l’exerceixen. El documental, que emet la plataforma HBO i està dirigit per David Trueba, no hi aporta grans revelacions, però impressiona veure i escoltar com un clan familiar aconsegueix posar un país al seu servei.

I com fallen, una darrere l’altra, les cauteles socials, legals i mediàtiques que haurien de preservar la qualitat democràtica. I com aquesta seqüència culmina amb un gran trauma col·lectiu: el 26 de juliol del 2014, qui havia estat president de la Generalitat durant vint-i-tres anys, Jordi Pujol, va confessar haver mantingut fons sense regularitzar en paradisos fiscals durant trenta-quatre anys.

El comunicat va significar un sisme a Catalunya. Els qui l’havien votat, elecció rere elecció, els qui el consideraven el líder més enllà de l’estricta política, van patir un cop emocional. Estupor, decepció, indignació... van ser els sentiments que van envair un sector molt significatiu de la societat catalana, sobre la qual es va estendre, després, una sensació de dol col·lectiu.

Els qui havien convertit Jordi Pujol en el pare de la pàtria, en el seu referent polític i, fins i tot, moral, necessitaven trobar respostes. Sense una explicació, el fracàs de Pujol era també el fracàs vital dels qui l’havien votat i admirat durant tota una vida. Resultava, doncs, imprescindible trobar alguna sortida... La desolació dels qui havien cregut a Pujol s’havia de canalitzar, calia reescriure el passat. I el Procés no s’entén plenament sense aquesta necessitat de girar full.

Què va fallar a Catalunya perquè no haguessin saltat totes les alarmes abans d’aquell estiu del 2014? En els darrers anys de la dictadura franquista, els demòcrates a Catalunya compartien la mateixa reivindicació: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia». Era la primera expressió del catalanisme, que fou hegemònic des de la mort de Franco fins a principis del segle XXI. La Generalitat acabada de recuperar, i la democràcia, eren fràgils i la premsa va desenvolupar un insà instint de protecció que va donar lloc a l’anomenat ‘oasi català’.

Un oasi ple de silencis. Silencis davant l’hegemonia política del pujolisme, silencis dels qui rebien subvencions; silencis de l’Estat davant d’un polític que mantenia Catalunya sota control; silencis, després, dels qui el van veure com un nou baluard de les seves posicions polítiques... silencis, en definitiva, que van permetre la instauració d’un sistema vulnerable davant de la corrupció.

Els qui feia molts anys que confiaven en Jordi Pujol van descobrir el cinisme de l’aparença, de la moral que s’aplica als altres, però no a un mateix; la que serveix com a instrument de control social. La fe propagada per algú que no en té, però se’n serveix. El clan per sobre de tot, el sentit patrimonial de la política fins al punt de sentir-se propietari d’un país i somiar deixar-lo a les mans del propi fill.

I no és només una qüestió personal o familiar. El pujolisme va ser un règim construït sobre múltiples complicitats i silencis, que únicament s’expliquen en un país submergit encara als vells hàbits del franquisme. La fortuna descoberta dels Pujol als paradisos fiscals no revela només un frau fiscal, sinó que apunta, una vegada més, al saqueig dels diners públics a través del pagament de comissions per part dels contractistes de l’Administració. Diners per als partits i diners per al clan. Corrupció sistèmica.

Jordi Pujol va ser durant dècades l’administrador d’un sentiment, del nacionalisme català. De cop i volta, la societat va descobrir que ho feia en benefici propi, i de la seva família. Va construir un relat basat en valors i principis compartits pels centenars de milers de catalans que el van mantenir al poder durant vint-i-tres anys. I que en els últims temps van fer de la mà el trànsit del nacionalisme a la independència.

La decepció va ser infinita. La caiguda de Pujol va tenir un impacte demolidor per a la seva principal obra política, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Però també per al conjunt del país. Va ser un trauma del qual, en el fons, una part important de la societat encara no s’ha refet. El documental té molt de catarsi col·lectiva. I de teràpia per superar el dol entre els qui van tenir Pujol com a líder polític i moral. Per això resultaria reparador que fos emès per TV3, que ho poguessin veure el nombre més gran possible de catalans. Podria ser el primer pas per, aquesta vegada sí, girar full.