Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Cinc anys de l’1-O: De la victòria a la fractura

Desbordats. L’estratègia dels líders del Procés va quedar desbordada per l’onada d’il·lusió, indignació i esperança del triomf simbòlic i moral que va significar el referèndum

| Actualizado a 01 octubre 2022 06:00
Josep Carles Rius
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

L’1 d’Octubre quedarà per a la història com la victòria simbòlica més gran de l’independentisme. El referèndum del 2017, i la repressió que van patir els votants a mans de les forces policials de l’Estat, formen part de la memòria col·lectiva de Catalunya. La seva càrrega emocional és immensa i resulta molt difícil qualsevol aproximació objectiva a tot el que va passar en aquelles hores.

Amb la perspectiva de cinc anys, podem dir que l’1-O va ser concebut per l’elit (activista i política) que movia els fils del Procés per forçar a l’Estat a la negociació d’un referèndum acordat (la via escocesa) y no per proclamar efectivament la independència. Però pels ciutadans que van fer d’escuts humans per defensar les urnes, l’1 d’Octubre va ser molt més que un estratagema.

Dos milions de catalans es van creure que anava de debò. L’estratègia dels líders del Procés va quedar desbordada per l’onada d’il·lusió, indignació i esperança que va provocar la celebració del referèndum. Realment, va ser una victòria simbòlica immensa, una victòria moral, perquè es va aconseguir votar amb l’Estat en contra. Tot i els cops de porra. Però l’independentisme no va saber gestionar el triomf. Perquè els seus partits van prioritzar el combat per l’hegemonia, pel poder.

Jordi Sánchez, que va ser màxim responsable de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), de Junts i de l’organització de l’1-O, ho reconeixia explícitament en un article publicat al diari Ara (08/06/2021) sota el títol ‘L’1 d’Octubre no va ser un error’. «Sóc dels qui creuen –escrivia– que l’1-O va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per aconseguir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència». L’article era una rèplica al publicat per Oriol Junqueras el dia anterior al mateix diari (’Mirant el futur’).

Oriol Junqueras, al seu article, no parla d’error, però insisteix que «la millor via, com sempre hem defensat, és l’escocesa. La via del pacte i acord, la via del referèndum acordat. És l’opció que genera més garanties i el reconeixement internacional immediat. Perquè sabem que altres vies no són viables ni desitjables en la mesura que, de fet, ens allunyen de l’objectiu que cal assolir».

L’independentisme no va saber gestionar el triomf perquè els seus partits van avantposar la lluita pel poder

En aquest intercanvi d’articles hi emergeix una de les grans diferències entre Junts i ERC a l’hora de llegir les lliçons del Procés. És el reconeixement, o no, que hi ha hagut una fractura a la societat catalana i, en conseqüència, cal una reconciliació. Per Junqueras, «és el moment de l’audàcia política, el coratge democràtic i la reconciliació social. Perquè la conciliació del conjunt de la nostra ciutadania és fonament imprescindible del futur».

Jordi Sánchez respon: «La societat catalana és madura. Tot i l’estrès viscut des de la tardor del 2017, no s’ha fracturat entre catalans independentistes i no independentistes (...) No és conciliació allò que necessita la societat catalana, sinó bon govern i superació del conflicte».

Podem debatre si la societat, cinc anys després de l’1-O, està fracturada o no. Però del que no hi ha dubte, és que els partits que defensen la independència estan enfrontats. Profundament. I que, en la mesura que l’independentisme aposti per la conciliació o per la confrontació, es dibuixarà un futur o un altre a Catalunya. Això és el que està en joc. Cinc anys després d’aquella victòria moral. Avui tan llunyana.

Comentarios
Multimedia Diari