Cinc anys del 17-A. Les víctimes encara esperen

Passo molt sovint per la rotonda d’entrada al port de Cambrils. També per la Rambla de Barcelona. I, de tant en tant, per l’estació d’Atocha, a Madrid. Sempre m’envaeix el sentiment de dolor que acompanya els escenaris de les tragèdies. El primer que em ve a la memòria són les víctimes. Les que hi van deixar la vida, i els supervivents. Els ferits, els que van perdre éssers estimats. Els que estaven allí, a primera fila, en el moment en el qual l’odi i el fanatisme es van convertir en un crim contra la humanitat. Podíem haver estat qualsevol de nosaltres. Només l’atzar et salva del terrorisme dels fanàtics. Perquè cerquen això, precisament, la por indiscriminada.

Les víctimes són casuals. Però són víctimes amb causa. La causa de la llibertat de pensament i de model de vida, dels valors d’una civilització que els terroristes volen destruir. En el fons, les víctimes dels carrers de París, Londres, Niça, Brussel·les, Manchester, Berlín, Ankara, Istanbul, Bagdad, Kabul, les ciutats de Síria i tantes altres de tot el món han perdut la vida a mans del mateix fanatisme que va assassinar als periodistes de la revista Charlie Hebdo, o que va provocar l’atac a Salman Rushdie, trenta-tres anys després de la fàtua dictada per l’aiatol·là Khomeini.

La revista i l’escriptor van plantar cara, van exercir la llibertat d’expressió, i van pagar un alt preu pel seu coratge. I són igual de víctimes de la barbàrie com les de Madrid, les Rambles o Cambrils. Són totes víctimes que hem de sentir com a nostres. Però és realment així? Hem estat a l’altura del seu sacrifici?

En el cas dels atemptats de Madrid l’any 2004, rotundament, no! El tracte que van rebre les víctimes és possiblement l’episodi més miserable de la democràcia espanyola. El pitjor atemptat que ha patit Espanya (191 morts i 1.858 ferits) va ser obra d’un comando gihadista. Però alguns sectors van crear una realitat paral·lela, coneguda com a ‘teoria de la conspiració’, segons la qual els atemptats «havien estat obra d’ETA, amb la complicitat d’obscurs serveis secrets amb la intenció de desallotjar el PP del Govern».

Pedro J. Ramírez, aleshores director d’El Mundo, va construir la mentida de l’11-M i, amb la seva persistent campanya, va agreujar el dolor de les víctimes i entorpir la tasca de la Justícia. Després de la massacre d’Atocha, milions de ciutadans preferien fabulacions interessades abans que la veritat.

Aquí, amb els atemptats de la Rambla i Cambrils, alguns també ho van intentar. Fins i tot, avui el Consell de la República, creat per l’expresident Carles Puigdemont des de Waterloo, dona suport a una concentració que porta per lema «prou impunitat». I on s’acusa l’Estat de «cometre omissions greus en la protecció de la vida». Les teories de la conspiració segueixen, malgrat que, com en el cas de Madrid, no hi ha cap fet que les avali.

En els atemptats de fa cinc anys, setze persones hi van perdre la vida i 130 van patir greus ferides. El nombre total de víctimes directes van ser 350, segons la sentència, que intentava corregir la falta de rigor de la instrucció judicial a l’hora de fer-ne el recompte. Moltes més persones conservaran per sempre a la retina el que van veure aquell dia. Però tornem a la pregunta inicial. Hem estat a l’altura de les víctimes?

El qui era màxim responsable dels Mossos el 17-A, Josep Lluís Trapero, acaba de respondre la pregunta en una entrevista a La Vanguardia: «La societat no ha estat generosa amb les víctimes, i no ho ha estat perquè no ha estat animada a ser-ho. Jo crec que teníem un agost, un setembre i un octubre que van ser moments de tempesta. Això ho explica tot». L’entrevistador pregunta si «es refereix al Procés?». I l’exmajor respon: «Sí, és així, de forma total».

Sigui com sigui, no vam estar al costat de les víctimes. Els líders polítics tenien altres prioritats abans que «animar» l’empatia amb les víctimes. Trapero, després de parlar amb familiars, veu “un punt d’amargura perquè han trobat a faltar l’acompanyament». I aquesta és una mancança que ens acompanyarà sempre. Com la que haurien de sentir tots els que van callar quan la condemna a Salman Rushdie, o quan els gihadistes van posar a Charlie Hebdo en el punt de mira.

Vam oblidar que el seu combat era el nostre, que les víctimes eren patrimoni de tots els que defensem la llibertat. Avui, quan es compleixen cinc anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils, avui que Salman Rushdie es recupera de greus ferides en un hospital de Nova York, cal recordar-ho.

Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.