Cultivar és cuidar. Dignifiquem i valorem l’ofici de pagès

L’enòloga Sara Pérez va escriure fa uns anys en un article imprescindible que el món li venia unes quantes talles grans. De manera que se’l va tallar a mida. Va refugiar-se entre vinyes velles i costers per amarar-se de terra. I va créixer per dins. A mi, fins fa poc, el món m’anava estret. Tota la roba de l’armari s’havia fet petita; no hi cabia. Sort que arribava l’estiu i els vestits amples ho dissimulen tot, em deia. Però vaig començar a patir per la tardor. M’imaginava la incomoditat de viure a dins d’uns texans. Patia per si hauria de comprar talles més grans. Em resistia a fer-ho. Pensava que no em podria agradar amb més d’una 40. En el seu viatge d’introspecció, Sara Pérez va desprendre’s de pors i vergonyes. Com que en els últims anys l’he escoltat molt i n’he après més encara, m’ho vaig aplicar. I us juro que sóc una altra. Costa molt navegar fins a l’oceà que som, quan només hem viscut a dins d’una gota d’aigua. La reflexió no és meva, sinó de Zab G. Andrade, a qui us recomano seguir a Instagram. El viatge a la consciència és el més poderós i alliberador.

Volia parlar de l’inici de la verema i m’estreno confessant-me. Em sap greu. Però és que moltes vegades les circumstàncies vitals passen per davant. Tinc una amiga que em diria: «No comparteixis la teva vulnerabilitat, perquè sempre hi ha algú que se n’aprofita». La vulnerablitat va lligada a la valentia. Ho explica de forma brillant Brené Brown a The power of vulnerability, un TED Talk terapèutic. Ja no m’espanta la tardor i aquest estiu he sortit al carrer amb roba de no sé quina talla. He abraçat la meva essència mentre descobria, a contracor, el món ocult de la vellesa, la malaltia i les cures. L’Alzheimer ha fet estralls a casa. Acceptar que una malaltia no té cura és sentir com, cada matí, se t’arruga un trosset de l’ànima. A la tristesa de perdre a poc a poc a algú molt estimat, s’hi suma la ràbia de constatar que som una societat poc preparada per cuidar la gent gran i massa predisposada a jutjar i a qüestionar, sovint sense coneixement de causa. Però com que m’he tallat el món a mida, estic aconseguint viure millor dins del dolor que tinc incrustat a la pell.

Veremar a finals de juliol li podria semblar un acudit al iaio. Dues generacions enrere sortejaven freds collint raïms entre el final d’estiu i la tardor plena. L’emergència climàtica és una realitat que posa en joc no només els cultius sinó la nostra cultura vitivinícola. Ho he llegit als experts del Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). La d’enguany és la més primerenca de les veremes que es recorden. Els viticultors parlen d’una molt bona qualitat i d’una minva de producció, per la sequera i les onades de calor continuades. Es constata que el cicle vegetatiu del cep s’escurça i els gotims són més petits, amb més dificultats per expressar-se. Cal més ciència perquè els vins siguin bons, però també frescos i àgils, voluptuosos, delicats i tanmateix profunds. Admiro el coratge de viticultors i enòlegs que es desviuen els 365 dies de l’any per regenerar la terra i per acceptar allò que nosaltres hem sentit amb la pandèmia: la imprevisibilitat i la incertesa.

El clima és ingovernable i està bé que així sigui però en els últims anys el patiment per fenòmens meteorològics estranys ha crescut exponencialment. El mateix que per les bèsties –porcs senglars, cabirols, cabra hispànica, conills, coloms tudó– que es cruspeixen el raïm quan és madur. No és només una sobrepoblació d’espècies, que també, és que l’ecosistema està desequilibrat per la mala gestió forestal.

Els pagesos, que ens alimenten cos i ànima, han de desafiar mil batalles, a banda de la burocràtica. Jo no sé si els ho podrem agrair mai prou. La seva feina impecable de cuidar parcel·les és la garantia per a la supervivència del paisatge; ho hem vist també amb els incendis. Els ho devem tot i els ho paguem malament. Dignifiquem i valorem, per favor, el seu ofici. Perquè quan cultiven, ens cuiden.