Drets humans. No és ‘polarització’, és ‘resistència’

La revocació del dret a l’avortament per part de la majoria conservadora del Tribunal Suprem dels Estats Units ha aprofundit encara més l’abisme que separa la societat nord-americana. Per la seva càrrega moral, la fractura entre partidaris i detractors supera l’àmbit polític i incideix de ple en la concepció de la vida i de la dignitat humana.

La decisió del Suprem alimenta la confrontació en una societat que ja estava extremadament dividida davant de conceptes essencials de l’existència. A la pràctica, la regulació del dret a l’avortament queda en mans dels Estats, cosa que allunya encara més els dos mons que amaga la societat nord-americana. Amb l’agreujant que un Tribunal tan escorat actua, no d’àrbitre, sinó de part.

Podríem recórrer al concepte ‘societats polaritzades’ per explicar què passa als Estats Units. La ‘polarització’ fa referència a la divisió, sovint en parts pràcticament iguals de l’opinió pública. Els resultats electorals reflecteixen aquesta diversitat en les democràcies, cosa que, evidentment, no passa als sistemes autoritaris. Però creure en la ‘polarització’ ens pot portar a l’error de considerar dues parts iguals que es disputen el poder o l’hegemonia cultural d’una societat.

En aquest sentit, considerar l’anomenada ‘polarització’ com un efecte natural seria oblidar la història. Les conviccions dels que van resistir les injustícies van aconseguir permetre ampliar els drets, contribuir a alleujar patiments invisibles i, per exemple, l’abolició de l’esclavatge, l’emancipació de la dona, el respecte a les minories, la conquesta de reivindicacions impensables en els àmbits de l’educació, la salut, el treball, de llibertats que semblaven impossibles... Molts drets personals i col·lectius que ara són posats en qüestió.

I quan els drets retrocedeixen, les víctimes principals són les persones més vulnerables, més desprotegides i que necessiten, més que ningú, l’empara de les lleis. En el cas de l’avortament, la solidaritat i l’empatia que mereixen les dones a l’hora de prendre una de les decisions més difícils i doloroses a què es pot enfrontar un ésser humà.

Tampoc podem parlar de ‘polarització’ davant la tragèdia dels refugiats. No podem equiparar la posició dels que accepten com un mal inevitable la mort dels immigrants, i els que s’hi rebel·len. Els que consideren la massacre perpetrada per la policia marroquina a les portes de Melilla «una feina ben resolta», i els que s’indignen. Els que miren cap a una altra banda quan moren ofegades milers de persones al Mediterrani, i els que es mobilitzen per rescatar-les. Entre els que fan créixer les desigualtats que forcen l’èxode, i els qui les combaten.

Per saber allí on s’acaba la ‘polarització’ i comença la ‘resistència’ disposem d’un denominador comú: la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1948, sota la commoció de les atrocitats comeses pels feixismes, i dels estralls de la Segona Guerra Mundial. Naixia, d’aquesta forma, el primer marc ètic de la humanitat, més enllà de les ideologies o creences religioses de cadascú.

És un text amb aspiracions jurídiques, en la mesura que pretén influir a les legislacions dels Estats. Però és, sobretot, un text ètic perquè té com a objectiu la defensa de la dignitat humana i «el respecte universal i efectiu dels drets i les llibertats fonamentals de les persones». És un text que ens interpel·la cada vegada que observem com es vulnera.

Subratllem el primer paràgraf de la DUDH, en què estableix la «dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana». I en què es recorda que «el menyspreu dels drets humans ha originat actes de barbàrie ultratjants per a la consciència de la humanitat».

Aquesta és la gran batalla que lliura la humanitat i que pren múltiples cares. Des de la defensa dels drets civils als Estats Units, fins a la denúncia de les atrocitats comeses contra els immigrants a les nostres fronteres. Des de la condemna dels crims de guerra a Ucraïna, a l’opressió dels ciutadans en els règims totalitaris o la pobresa estructural que pateix un terç de la població mundial. És la dignitat de les persones allò que està en joc. No és ‘polarització’. És ‘resistència’. Ara, com en els moments més foscos de la història.

Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.