El dia de la bondat universal. La història, la llegenda, la tradició, la fe

El calendari litúrgic explica les diferents versions del Nadal, la festa que convoca a la bondat universal. Diumenge passat, últim d’Advent, el principi de l’evangeli de Mateu mostra l’arbre genealògic de Jesús fins a Abraham, «catorze generacions des d’Abraham fins a David; catorze des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies». Tot quadra en base set, el número sagrat de la Torà des que Déu es va inventar la setmana laboral a la Creació del Gènesi, amb banda sonora de Haydn. Remuntar Jesús de Natzaret a Abraham era molt aventurat, però encara va arriscar més Lluc, que fa arribar els llinatges de Josep, el pare registral de Jesús, a Adam. Complicat tot plegat sense la llegenda i carretades de fe.

L’evangeli de la Missa del Gall és tan bonic que el recreem en el pessebre: l’Anunciació, ‘els àngels de la glòria’ i el ‘Glòria’ de Vivaldi, el bou i la mula, el caganer, el capellà i ‘els pastorets’ que la tradició literària catalana ha elevat a un gènere teatral que enalteix Folch i Torres i arriba als nostres dies amb Josep Bargalló en nostrada clau de Tarragona. Lluc era un metge il·lustrat que escriu en grec, l’idioma culte de l’època, i preocupat pel mètode científic situa el Jesús històric en les coordenades espai-temps de Roma, amb un edicte d’August
–temps després d’haver dirigit l’imperi des de Tarraco– que obliga a l’empadronament i implementa el governador Quirini, un aristòcrata que va ser militar, senador i diplomàtic.

Finalment, el dia de Nadal es llegeix el principi de l’evangeli segons Sant Joan, una bellíssima peça poètica que prescindeix de genètiques discutibles i de genealogies interessades de cara a fer l’Ungit –el Crist– descendent de David, el rei fundador d’Israel i així reivindicar-se com a líder legítim front a la nissaga criminal, corrupta i titella dels imperialistes romans dels Herodes. Joan també va escriure en grec i aporta la gran fiabilitat de ser amic de Jesús, és a dir, un cronista que estava al costat dels fets que narra –això testimonia ell mateix– i que després és ell o algun deixeble qui passa a net les vivències i reflexions. Diu Joan: «Al principi existia el Logos», que traductors traïdors han convertit en «Al principi existia la Paraula» o «el Verb», quan el que existia –o encara més literalment «era»– al principi no era la paraula, sinó el gran significat de l’amplada de les energies anteriors al Big Bang. Déu és per definició molt més que paraula, és significat o sentit, quants significats caben només en una paraula!... La transcendència depassa el vocabulari.

El Nadal admet doncs història, llegenda, tradició i fe, i és una de les excepcionalitats de la festa de més share del món. Però hi ha una altra cosa: el missatge. Nadal porta un missatge de bondat, la «bona nova», la «bona notícia», que en llenguatge actual i dessacralitzat podríem qualificar de «propositiu» i «empàtic»; d’amor al pròxim que anomenarem «alteritat», i de generositat que no escandalitzarà els guardians de les essències laiques si l’anomenem «solidaritat». Nadal convida a la bondat, ho expressa més o menys així una de les últimes pel·lícules de gènere nadalenc que, essent tot l’ensucrades que vulguin i incrementin la glucèmia a l’analítica emocional, acrediten una filmografia de magnífics actors i directors.

The Christmas cronicle és un film de 2018 –i una segona part de 2020– de Clay Kaytis, un expert en animació fet a la Disney, guió de Matt Lieberman, conegut per la celebèrrima família Adams, i protagonitzada per Kurt Russell, un actoràs estimat per Tarantino que en puritat ha fet tots els papers de l’auca, amb un memorable Wyatt Earp, i que en la pel·lícula d’actes fa de Pare Noel, més exactament Santa Klaus però amb allò tan americà de «em dic Nicolau però em podeu dir Nik».

El final de mocadors xops o kleenex per al reciclatge culmina amb un cameo més que paper de la dona real Russell en el paper de senyora Noel, Goldie Hawn, passada per la factoria Allen i amb un Oscar. Sí, The Christmas cronicle és un melodrama amb moralitat, fa riure i fa plorar, però la qualitat del cartell la fa tan versemblant com versemblant és la bondat estacional de Nadal que voldríem sense data de caducitat.