Reprodueixo el contingut d’una conversa molt habitual encara que pugui semblar inventada: «Un metge li diu al malalt: vostè el que ha de fer és caminar, i aquest li respon: però per a on?». Certament, aquest és un diàleg inversemblant ara, però que pot ser del tot veraç en el futur, ja que el vianant a poc a poc s’està quedant sense lloc en l’espai urbà de qualsevol ciutat i que quan en recupera una mica, de sobte li prenen, com és el que està passant ara a Barcelona.
El cas de l’anomenat urbanisme estratègic impulsat per l’exalcaldessa Colau en podria ser un exemple; va ser pensat i dissenyat com un intent de recuperació d’indrets diversos, on les persones poguessin tornar a gaudir de la vida als carrers de Barcelona i sense sentir-se agredits pels vehicles de motor; doncs bé, aquesta política de retorn de l’espai públic està a punt d’acabar en el no-res. Probablement, els ideòlegs i experts en el tema varen intentar aplicar aquesta opció d’una manera maldestra i sense massa habilitat comunicativa, però això no justifica la regressió; en realitat el que va passar és que no van comptar ni valorar prou la pressió contrària que farien els lobbies dels cotxes i el transport privat, tampoc amb les informacions falses generades per alguns mitjans de comunicació i per opinadors diversos. Aquesta oposició a treure espais als vehicles no és cap novetat a qualsevol ciutat; hi ha grups de pressió que des de fa anys estan condicionant algunes decisions estratègiques de viabilitat, tant les que afecten els vianants com el transport públic i molt en particular en el cas de Barcelona al tramvia que ha d’unir la Diagonal de punta a punta. En les passades eleccions, alguns candidats a alcalde portaven al sarró de promeses amagades que si les guanyaven, tornarien a posar els vehicles al centre de la seva política de mobilitat.
El problema del que està passant és força complex; algunes ciutats impulsen de cara a la galeria una política en favor del mitjà ambient, diuen voler reduir els motors i promocionar les bicicletes, els patinets i les motocicletes elèctriques, ja que són els medis menys contaminants. S’ha facilitat progressivament la presència al carrer d’aquests artefactes i, per a facilitar-los les coses, s’han obert tota mena de carrils enmig de la trama urbana, trencant si feia falta els esquemes d’ordenació del tràfic convencional; decisions que han anat convertint al vianant en una persona indefensa, rodejada de vehicles de tota mena que l’obliguen a caminar tot el dia amb els ulls ben oberts, doncs no sap mai per a on li sortirà un patinet boig que puja o baixa de la vorera quan li plau, o una bicicleta que se salta els senyals de trànsit a discreció.
Lluny d’atendre el problema que pateixen els que caminen per les ciutats, algunes autoritats locals i els estrategs de la mobilitat sostenible han encunyat conceptes com el de la pacificació del trànsit, oblidant-se de l’element central de totes les bondats ecològiques que hauria de generar una bona viabilitat: els vianants.
Aquests dies fa furor un reel a Instagram, protagonitzat per Carles Sans, membre del Tricicle, que escenifica els problemes d’un ciutadà per a moure’s per la ciutat enmig de tots els carrils que s’estan incorporant a la trama urbana; davant l’allau d’espais reservats al trànsit, ell busca desesperadament el seu lloc. En acabar de veure el vídeo, la conclusió que es pot extreure és que en realitat ningú pensa amb la gent que va pel carrer. I aquesta mena de marginació de la gent que va a peu es pot consolidar quan es comencen a treure espais com ja està passant a Barcelona amb l’alcalde Collboni, o s’autoritzen obres que no tenen en compte ni als veïns ni als qui viuen en barris afectats com succeeix al Carrer Ample de Reus, on s’acaba de perllongar 3 mesos més el turment que pateixen els ciutadans des de fa més d’un any i sense cap explicació de la regidora encarregada de la cosa aquesta de l’urbanisme.
Els lobbies petits o grans, que representen grups molt concrets d’interessos, tenen més veu i més pes davant de moltes administracions locals que els mateixos veïns o que els botiguers, els quals en temps d’Amazon intenten guanyar-se la vida. No, ni els que dissenyen els carrers i fan carrils per tot, ni els qui promouen les obres, ni els qui les executen, semblen tenir gens de respecte per la gent que intenta viure i caminar per la ciutat, la seva ciutat. Aviat quan els malalts objectin als metges que no se senten segurs ni còmodes caminant pels carrers, aquests els hauran de dir: «Pugi i baixi escales, és menys perillós».
