<iframe src="https://www.googletagmanager.com/ns.html?id=GTM-THKVV39" height="0" width="0" style="display:none;visibility:hidden">
Whatsapp Diari de Tarragona

Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

El Mil·lenari de Montserrat o: una gran festa de país que de moment passa sense pena ni glòria

Interessa que el Monestir de Montserrat celebri mil anys d’antiguitat? De moment, una fita d’aquestes característiques apareix amb prou feines als mitjans de comunicació

22 enero 2025 18:31 | Actualizado a 23 enero 2025 07:00
Jaume Nolla i Martí
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

En un país normal, enguany no es parlaria d’altra cosa que del mil·lenari de la Fundació del Monestir de Santa Maria de Montserrat. Un país normal és aquell que estima profundament allò que té i que no es deixa embadocar per tota cosa nova i aliena (presumptament exòtica i atractiva) que ens arriba.

Fins i tot en un país profundament laic i no menjacapellans com el nostre, ja haurien començat a preu fet els estudis, les pel·lícules, els llibres, els documentals, etc.

A casa nostra, de ben segur, que això també es produirà, però sembla que hom va amb tanta precaució perquè no fos cas que es parlés en excés de religió o d’espiritualitat.

És més, quan comencin a aparèixer tot de treballs escrits o visuals, veureu que, com a màxim, se centraran en la història més recent. De la Guerra Civil, ençà. I potser, encara, tractaran el desastre provocat per la invasió napoleònica, culpa dels exèrcits espanyols que van voler convertir el monestir en una plaça forta, cosa que no s’explica gaire, car els francesos, el primer cop que hi passen, no toquen absolutament res. De la història anterior i de la seva rellevància cultural i espiritual, poca cosa en sentireu a dir.

Situem els fets: resulta que en un mes indeterminat de l’any 1025 tenim els documents d’una donació directa ad Domum Sanctae Mariae d’un conjunt de terres de tota mena, vinyes incloses, als habitants del que aleshores s’anomenava ‘Casa de Montserrat’.

Aquestes persones eren monjos de Ripoll que ja es feien càrrec aleshores de l’antiga Capella o Ermita de Santa Maria de Montserrat que, juntament amb la de Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí, eren bastides i escampades per la Muntanya (molt petites, si prenem com a punt de referència la més antiga que es conserva, la de Sant Iscle).

Celebrem el mil·lenari gràcies als documents de donació més antics conservats. Però és evident que tot el lloc com a espai místic és molt més antic i d’impossible datació. Probablement, arran de la reconquesta feta als sarraïns.

Sabem també que el 1025 coincideix en el que fou l’inici de la construcció del monestir primigeni (situat al mateix lloc de l’actual, tot i que molt més petit), una construcció que va durar del 1025 al 1035.

L’any 1036 encara s’hi fan obres, segons la documentació existent. La fundació va anar a càrrec dels monjos que depenien de Ripoll, per tant, sense cap mena de dubte, l’abat Oliba en va ser el fundador i el primer prelat i qui va posar fa mil anys la primera pedra de l’església romànica.

El successor a Ripoll d’Oliba fou l’abat Pere Guillem, el qual també va ser el prior de Montserrat. El primer prior fora de l’empara de Ripoll i funcionant Montserrat ja com un monestir del tot independent es deia Ramon i data del 1082.

Malgrat els documents (papers canten i barbes callen), hi ha notícies esparses i poc específiques en les quals se cita la Capella de Santa Maria de Montserrat; per exemple, la clau: una escriptura de donació feta al monestir de Ripoll pel comte Guifré de Barcelona l’any 888 (tot i que el 880 ja es parla d’una imatge de la Mare de Déu, sense especificar).

Al segle IX, la muntanya ja era plena d’ascètics que hi feien penitència i vida contemplativa com ho testimonia un document de l’any 945, sense cap més referència. La muntanya, reconquerida pel comte, va ser ràpidament poblada amb les quatre ermites citades i que duien un grup de monjos vinguts de Ripoll, i que es trobaven sota la seva obediència.

La Capella de Sant Iscle és l’única que se sap del cert que es troba exactament en el mateix lloc on va ser erigida i és probable que es mantingui tal com era, malgrat els canvis del pas del temps i que durant la Guerra del Francès es fes servir com a polvorí.

La sensació general, però, és que tot plegat ja no interessa a ningú. En els nostres dies, allò que captiva és ajeure’s al sofà, mirar una sèrie estúpida de Netflix, criticar Trump sense saber res del cert de la seva vida ni conèixer-ne el país i, sobretot, que no ens falli el wifi. Tot el que hem dit més amunt, sembla ser prescindible.

Celebrem el mil·lenari gràcies als documents de donació més antics conservats
La Capella de Sant Iscle és l’única que se sap del cert que es troba exactament en el mateix lloc
Comentarios
Multimedia Diari