Manuel Milián Mestre va ser una de les primeres persones a demanar la dimissió de Carlos Mazón per la funesta gestió de la catàstrofe de la gota freda. Ho feia amb una gran autoritat moral, perquè no només no és cap enemic sinó que va ser un dels homes que van ajudar Manuel Fraga a situar-se en la democràcia després d’haver estat ministre i ambaixador de Franco, va estar en els orígens del Partit Popular i va ser-ne diputat.
En Manolo representa la nissaga de polítics honestos –i cultes!– que van intentar homologar el PP en els corrents democratacristians i liberals europeus. Puc donar alguns dels noms que he tractat, però evidentment, n’hi ha força més: Laureà López Rodó, també exministre de Franco, que va ser un dels redactors de l’Estatut de Sau; Ricard Fernández Deu, que va presentar el primer informatiu diari en català de TVE, respectant sempre el pluralisme no només en els criteris informatius sinó també en la plantilla de periodistes. I els tres exmilitants del PSUC en la lluita contra la dictadura: els ministres Anna Birulés i Josep Piqué, i el vicepresident de la SEPI (Sociedat Estatal de Participaciones Industriales, l’antic INI), Jordi Dagà, líder estudiantil per antonomàsia de la UAB tot just creada, torturat salvatgement a la comissaria de la Via Laietana.
El PP amb majories còmodes i situat en un bipartidisme de facto amb el PSOE es podia permetre fa vint anys llargs aquella travessia, però la irrupció de Vox ha desnortat l’agulla de navegar del pont conservador. El PP ha escorat cap a l’extrema dreta, la ‘P’ de ‘Popular’ ha derivat cap a la ‘P’ de ‘Populista’, hi fondeja on no té poder i atraca on en té en les aigües turbulentes i sovint contaminades dels discursos que no miren prim en construir realitats virtuals que desmenteixen les evidències del tangible.
Carlos Mazón no ha plegat, però allà ell amb el seu honor i, si m’apuren, puc entendre que el PP el vulgui mantenir estirant com un xiclet el manual de Maquiavel. Però qui no demana que dimiteixi un polític qüestionat per la funesta gestió d’un episodi dramàtic amb més de dos-cents morts, no té autoritat moral per demanar la dimissió de Sánchez a compte d’acusacions espúries d’un imputat que l’embolica sense presentar proves per lliurar-se de la presó.
Si el desorientat Núñez Feijóo ha estat capaç de sostenir aquesta contradicció in terminis, contra la lògica aristotèlica o la raó pura kantiana, vol dir que la dreta espanyola s’instal·la en el tot s’hi val de l’amoralitat o la immoralitat. No havent fet dimitir Mazón, Feijóo no té cap mena d’autoritat moral per demanar la dimissió de Sánchez a compte de molt menys. Cap ni una.
Faci el que faci amb tots els líftings que vulgui, la vida política de Mazón està acabada, i se l’està acabant de carregar facilitant apujades de sous a consellers mentre es fan recaptes solidaris o adjudicant la reconstrucció a empreses de passats poc edificants. Però el problema de fons, l’intrínsec descrèdit del PP, no és només Mazón, el problema de fons és si el PP seguirà instal·lat en els guions més radicals que alena la Comunitat de Madrid, o si tornarà a intentar rimar amb la dreta europea moderada que li acaba de donar l’esquena en l’operació fallida de sabotejar el govern de Brussel·les de la doctora Von der Leyen. Una dirigent feta al costat d’una de les millors i més honestes polítiques de la història de la democràcia cristiana, Angela Merkel. La que va obrir la porta a més d’un milió d’iranians, afganesos i iraquians i els hi va donar asil polític.
El model moderat de Merkel i Van der Leyen propicia debats polítics poder-oposició sense traslladar-los als jutjats i permet governs de majories sòlides estables de gran coalició. Impossible amb l’ultraconservadorisme espanyol, que només pot compartir poder amb les trinxeres i els trinxeraires de la ultradreta, que en comptes d’anar al carrer Ferraz a trenar-hi pactes hi van a cantar el ‘Cara al sol’, l’himne del partit únic del totalitarisme, que va prohibir el PSOE, els va afusellar i els va enviar a presons i a exilis, com a tots els altres partits d’esquerres i nacionalistes de l’arc parlamentari que va perdre la guerra civil.
Potser algun dia polítics que hauran llegit en Manolo Milián es miraran la dreta d’una altra manera; no sé si la presència de Feijóo al congrés de la UGT va en aquesta línia o és simplement la flor que no fa estiu.
