Elogi de la corbata. Reivindicació contra el mal gust imperant als nostres carrers

Quan era petit i veníem a Barcelona, a casa, tots ens mudàvem. Tot i no ser mai un lloc estrany o feréstec com ho troben molts, anàvem sempre de vint-i-un botó perquè enteníem que a la capital no hi pots anar vestit com un despenja-cistells.

De fet, fins i tot quan anàvem a Tarragona o a Reus, també ens vestíem bé. A casa no es perdia mai la comprensió que una cosa era anar al tros i una altra de ben diferent era anar ben vestit els dies de festa, el diumenge a missa o a fer qualsevol gestió on fos per, almenys, semblar una personeta.

Avui dia, malgrat les estretors econòmiques habituals de la gent de la faràndula o això tan nefand anomenat periodisme, poc o molt, hom intenta vestir amb un mínim de decòrum.

El lector atent observarà que actualment, tant si és a la capital del país com a Reus, Tarragona, Cambrils, Valls, Tortosa... sigui festa o dia de cada dia, sigui un casament, un enterrament o una entrevista televisiva, una gran majoria del personal ha abandonat les més mínimes normes de la formalitat en el vestir.

En diuen «nous temps». O hi barregen política, tot parlant dels moviments obrers, com si els obrers de mitjans del segle XX no poguessin anar ben vestits. O també en diuen: «Democratització de la societat», sense saber ben bé de què parlen. Tots plegats han convertit l’ésser humà actual en un espelleringat d’higiene dubtosa.

Avui dia, si hom fa cap a Barcelona amb la roba d’anar al tros, després d’haver estat tota una setmana plegant avellanes i sense canviar-se, no destacaríeu gaire. Tal és la deixadesa que s’estila majoritàriament per la capital, enduts per una permissivitat transvestida de llibertat.

Potser cal reivindicar com a bandera del retorn al ben vestir, una peça de mudar en el vestuari masculí com la corbata que precisament té un origen poc burgès.

Milers de milicians croates arribaven a París el 1635 (en plena guerra dels 30 anys) per a ajudar el cardenal Richelieu i el rei Lluís XIII de França, II de Navarra i, durant tres anys, Comte de Barcelona. Aquests milicians destacaven per dur al coll una mena de mocador amb un nus que penjava fins a mig cos.

Els francesos s’hi fixen i la van transformant fins a donar-hi un tarannà cada cop més elegant. El 1650 ja era una peça formal en l’home com a senyal d’elegància. Fins i tot, va lluir en plena revolució francesa: els partidaris de l’enrenou la duien negra, mentre que els contraris es jugaven el coll de carn duent-la blanca.

Els estudiosos de la roba parlen d’un avantpassat de la corbata: el ‘focale’, una mena de bufandí que els legionaris romans duien al coll durant les seves campanyes contra els bàrbars, en aquest cas fet de llana.

Parlem de ben avançat el segle III, quan a poc a poc, comença una petita glaciació, una de les causes sovint oblidada, de l’enfonsament de l’imperi romà.

El ‘focale’ també era una peça que feien servir els soldats d’altres llocs de l’imperi, però en aquests cas fet de fil. Feia un pam i mig d’ample per nou pams de llarg i era de colors diversos, els quals diferenciaven els components de la legió. La duien lligada al coll de maneres diverses i en deien també ‘sudarium’ perquè servia per a protegir-se del possible fregament de l’armadura a la pell.

És clar que aquesta peça romana no té res a veure amb la ‘cravatta’ dels combatents croates i que, a poc a poc, aniria derivant en la nostra corbata.

Avui dia és gairebé una festa veure algú amb corbata per Barcelona. La deixadesa imperant i la por a ser tractat de burgès malandrí per la Turba Multa ignorant, ha fet pràcticament desaparèixer una peça de roba amb un origen molt allunyat de l’estatus social que quatre arreplegats creuen que avui representa.

Entre George Bryan Brummell, el primer dandi, amb els seus dos ajudants de cambra que li embolicaven el coll amb nusos de la corbata cada dia més exuberants i la fal·lera anticorbata de cert ex-conseller, hi ha un terme mig que caldria recuperar.

Convé, com el pa que mengem, que torni una mica d’elegància als nostres carrers, ans no sigui massa tard.