Els 50 anys d’Anquins. La galeria d’art degana explica la seva història

Cinquanta anys que concentren més de 600 exposicions, una setantena de fires d’art, 40 Salons de Maig, 17 concursos biennals de pintura jove, els sopars de la Caixa d’Art, les subhastes d’art, l’edició de milers de pòsters, catàlegs, llibres... Quanta feina feta! I parlo amb coneixement de causa perquè aquesta feina de romans s’explica en el llibre ANQUINS, 50 anys d’una galeria particular, que qui us està escrivint aquestes ratlles ha tingut el gust de poder signar.

Han estat molts mesos de recopilació de dades, fets i materials que m’han portat a valorar encara més la feina minuciosa i sensible que fan les galeries d’art, quan introdueixen l’obra dels artistes vius a les cases de les persones.

És una feina de feeling, ja que, com comenta l’escultora tarragonina Béatrice Bizot al vídeo que es veu a Cal Massó: «Si no es produeix una química especial entre l’artista i el galerista, no hi ha res a fer...». I aquesta és la gràcia de les dues dones de l’ANQUINS, malgrat que la galeria porta el nom d’un home, el d’Antoni Quinteiro, AN-QUIN’S, que va batejar la sala abans de confiar-la plenament a la seva dona, Pepita Giner, al 1973.

La Pepita tenia un do especial per a les relacions públiques i va convertir la seva galeria en una referència i una festa contínua, on artistes, clients, i també els periodistes, hi rebíem un tracte exquisit.

A la seva mort, després de dues dècades de trajectòria ascendent de la sala, el relleu el va agafar la seva filla Pepa Quinteiro, que al llarg de les tres últimes dècades, ha introduït moltes artistes dones i s’ha adaptat als nous temps de crisi del model tradicional, en un exercici de militància vocacional que Joan Anton Maragall, prologuista del llibre i propietari de la Sala Parés de Barcelona –la més antiga d’Europa en actiu– i company de la Pepa al Gremi, diu d’ella que: «Valoro la seva resiliència i la capacitat que ha tingut per adaptar la galeria als temps difícils que viu el mercat de l’art des del 2008».

Maragall es refereix al fet que abans, quan s’inaugurava una exposició, la sala s’omplia de gom a gom i el primer dia es venien tots els quadres. Era evident perquè hi posaven un gomet vermell a la cartel·la. Això ja no existeix.

Els galeristes ara venen online i si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya: s’arremanguen, i agafen un avió cap a fires de països llunyans, havent carregat abans l’art en camions que caldrà descarregar, muntar als estands, penjar l’obra, fer dialogar les peces entre sí... I també parlo amb coneixement de causa perquè he vist la Pepa en acció defensant el nom de Reus per aquests mons de Déu on hem viscut anècdotes per parar un tren com l’avaria del camió carregat d’obra a Montpeller, la galerista londinenca a qui li va agradar tant el nom de la galeria Artloft que el va copiar, l’escultor de Brooklin que vam conèixer a un avió rumb a NY que va acabar exposant a l’ANQUINS, la col·leccionista cubana que volia un quadre a joc amb les cortines i el sofà del seu loft parisenc...

Als últims anys ja és la tercera generació de galeristes, el Lluís i el Pau García-Quinteiro que formen equip amb la Pepa, la Mireia Prats i la Freya Lichtwark i promouen la cinquantena llarga d’artistes de l’ANQUINS a les fires internacionals.

Visiteu la mostra Vincles fins el 5 de maig a la galeria per conèixer els 50 artistes de l’univers ANQUINS, i per saber-ne més veniu el 13 d’abril a les 20h al Círcol de Reus a la presentació del llibre.