Els pobres no són rendibles. El cas de la fundació Frederic Bara de Reus

El meu veí que escriu cada dia en aquesta Contra promou una fundació que s’ocupa de les persones situades a l’esgraó més baix de l’escala social: aquells que no tenen casa i que per tant dormen al ras. Per la meva part fa uns anys vaig conèixer de prop una altra institució que s’ocupava dels penúltims d’aquesta mateixa escala: els nens i adolescents en situació d’alt risc.

I per què vaig fer cap a la Fundació Frederic Bara? No va ser ni perquè patís un atac de sensibleria ni tampoc perquè em tornés una persona sobtadament caritativa; el que realment va fer que m’afegís a la causa que defensen fou la visió de nens i nenes provinents d’entorns familiars difícils, els quals durant unes hores cada tarda eren tractats com infants normals per uns monitors i voluntaris que intentaven ajudar-los al màxim, que els respectaven i que aconseguien fer-los feliços encara que fos per unes hores.

Mentre que les ONG de tota mena ens ensenyen infants que pateixen amb la finalitat que sentim pena i ens rasquem la butxaca, a la Frederic Bara en els seus vídeos, fotografies i cartells, només ensenyen infants i adolescents alegres, que riuen mentre juguen i aprenen. El que ens mostren són en realitat els resultats d’una filosofia pedagògica que posa en evidència unes pràctiques educatives que ajuden el creixement de la mainada, malgrat els entorns familiars desestructurats en què viuen.

Aquesta institució porta prop de quaranta anys fent aquesta feina; en l’actualitat atenen 125 infants i adolescents, a més de les seves famílies i en tenen un centenar en llista d’espera. Els seus recursos provenen en part de les ajudes públiques i de les activitats que realitzen per captar diners. Una de les institucions que fins ara ajudava –és un dir– era l’Ajuntament de Reus que els pagava 65.000 euros per una feina que estava valorada en 130.000; però com que tot allò que pot empitjorar, empitjora, ara fa uns mesos van decidir treure a concurs públic aquesta ajuda, i aquí començaren els problemes.

Les bases de l’esmentat concurs tenien trampa: proposaven pagar 60.000 euros per atendre només 20 infants, fet que suposava un reconeixement tàcit de la infravaloració que ells havien fet de la tasca de la Bara. Però que ningú s’alarmi: totes les bases eren d’allò més legals i d’acord amb les normes i reglaments que fan al cas. Tot controlat pels alts funcionaris que ara semblen manar molt a la Casa de la Vila. Tan estricte ha estat el procediment seguit, que fins i tot un d’aquests funcionaris va prohibir als regidors del Govern que parlessin amb cap persona vinculada amb la Fundació, no fos cas que es pogués impugnar el concurs. Tampoc la convocatòria tenia cap escletxa legal ni cap error possible; així doncs, un tribunal de molts alts funcionaris, presidit per la regidora d’Hisenda, va decidir sobre el futur dels 20 nens i es va oblidar dels altres. Tot molt perfecte, ells només tenien com a responsabilitat respectar la normativa, ja que la realitat burocràtica no entén de sentiments ni està per empatitzar amb els nens i adolescents per molt que estiguin en situació de risc. Per cert, el concurs se l’ha emportat una fundació de fora, vinculada també a l’Església, la qual cosa no diu gaire a favor de la coordinació d’una organització tan jerarquitzada com és aquesta.

Què ha passat? Les causes per les quals s’ha arribat a aquesta situació de ruptura no se saben amb certesa; possiblement una d’elles sigui, com diuen alguns, que l’Ajuntament ha estat dos anys sense responsable polític en l’àmbit dels Serveis Socials; altres pensen que Frederic Bara ha pecat de bona fe, o fins i tot hi ha qui diu que alguna alta funcionària era del parer que aquesta fundació no era prou professional i que calia anar a buscar fora algú que fes bé les coses. Ves per a on, tots els tres partits que ens governen molt sovint s’omplen la boca de Reus, però com que són molt oberts i amb gran visió, creuen que fora del terme es troba de tot i molt millor; potser una mica més car, però això no és rellevant. El gran sociòleg Richard Sennet ha declarat fa poc que a parer seu la classe política en general s’està degradant i això provoca que en la mesura que els polítics són menys capaços, es tornin més egoistes i narcisistes. Si la Fundació hagués promogut «foto oportunitys» amb alguns d’ells, les coses haurien anat d’altra manera, encara que, com tothom sap, en termes electorals els marginats no són rendibles: ni voten, ni es queixen i pocs els defensen.

Si algun pare d’aquests infants em pregunta què es pot fer per evitar la possible desaparició de la Fundació, els diré una cosa ben simple: que responguin l’enquesta del Reus Horitzó 32 sobre com volen que sigui la seva ciutat. Els proposo que ho expliquin amb paraules senzilles: «Volem una ciutat que no ens faci invisibles i que no ens deixi a la cuneta». Amén.

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.