Ens locals de talent: de ‘l’Avellana Connexion’ a les Artistes Locals

La temporada 92-93 va començar a Ràdio Barcelona un programa que venia de Reus, es deia El Terrat; l’equip estava compost per quatre persones: el Jaume Nolla de Vilallonga, l’Oriol Grau i el Fermí Fernàndez de Tarragona i l’Andreu Buenafuente de la ciutat. Malgrat les dificultats que plantejava un espai radiofònic d’aquelles característiques a la ràdio generalista que es feia aleshores a la capital, amb temps i constància, finalment aconseguiren triomfar, primer en equip i després cadascú pel seu cantó. La incorporació a la programació de l’emissora fou una aposta personal de tres directius que també havíem vingut del mateix lloc: el Josep Maria Girona, el Javier Pons i jo mateix.

En realitat, una dècada abans, molts professionals provinents de Ràdio Reus de la SER, de Ràdio Salou i de Ràdio Popular, ja havien anat a treballar a altres mitjans de comunicació de Barcelona o de Madrid. Podem mencionar Carles Francino, Xavier Graset i Neus Bonet. No foren els únics, l’escampada de periodistes arreu fou de tal magnitud, que ben aviat es va començar a parlar de l’Escola de Reus o més popularment de «l’avellana connexion».

Fou un fet casual que en aquella època emergís tant de talent d’un àmbit geogràfic i mediàtic relativament petit? Aquesta pregunta en tombava pel cap mentre contemplava l’espectacle La Roser de les Artistes Locals, al Teatre Bartrina. Recordava que feia anys m’havia caigut a les mans un llibre del periodista del New York Times Daniel Coyle que havia estudiat un fenomen singular com era el dels jaciments de talent arreu del món i en diferents activitats: la dansa, la literatura, l’esport, la música ... Després de molt investigar va arribar a tres conclusions principals: en els llocs on es produïen nuclis de talent entorn d’una activitat creativa i concreta, hi havia un entorn de pràctica profunda, protagonitzada per grups diferents. Tots ells tenien moltes característiques comunes, la més essencial és que treballaven molt i d’una manera constant. En segon lloc, el periodista del New York Times va descobrir que els practicants, fossin músics o futbolistes, estaven sempre molt compromesos i motivats en la seva tasca i que la desenvolupaven amb passió, i, per últim, tots aquests practicants reconeixien els mestratges rebuts, provinents tal com en deia Coyle, d’entrenadors exemplars que els transmetien passió i exigència per la feina ben feta.

Quan hom repassa les trajectòries de l’Alba, la Georgina i la Irene, és a dir, de les anomenades Artistes Locals, pot reconèixer alguns dels trets esmentats. Per començar, els de caràcter col·lectiu: és a dir, el pòsit de la seva professió es fonamenta en la tradició teatral de Reus, començant pel Bravium i l’Orfeó de tota la vida, o també en les capes d’experiència anteriors com foren la Tartana, el Lluís Pasqual i el seu «Reus, París i Londres», l’Artis, la Vitxeta, el TEBAC, les escoles del Centre de Lectura i tota la llista de grups que amb millor o pitjor sort, no han deixat mai de fer aportacions positives al patrimoni teatral i cultural de la ciutat. Capes i capes que avui formen un pòsit que tothom reconeix.

No, La Roser, l’obra que va posar el cartell de «no hi ha entrades» avui fa set dies al Bartrina, no és una casualitat. Tres excel·lents i esforçades artistes que viuen amb passió tot el que fan, així com els seus col·laboradors de luxe, han aconseguit una obra rodona i són exemple d’aquest jaciment teatral que, malgrat les dificultats dels darrers anys, esperem que continuï sent, o en tot cas recuperi, el títol de capitalitat teatral del sud de Catalunya.

Penso que per aconseguir-ho, cal crear les condicions que permetin tornar als millors temps; no n’hi ha prou en tenir quatre teatres actius i aviat cinc; cal pensar també en una política global que afecti la descoberta de talents en tots els oficis: l’art dramàtic de text o musical, la música, l’escriptura i la dansa; s’ha de potenciar la formació a tots els nivells i ajudar les iniciatives privades, no funcionaritzar més la vida cultural que ja ho està prou. Cal donar pas a les iniciatives existents i a la creació de plataformes que permetin visualitzar tot allò que s’està fent en aquests àmbits. Cal tirar menys coets i tronades i recuperar el terreny perdut. El talent hi és, les Artistes Locals en són un exemple.