Fem el que podem

«No ho gaudeixo –em diu un company–. Quan escric no ho gaudeixo. Ho passo fatal, em bloquejo, i no sé per on tirar». «I per què creus que ho hauries de gaudir?», li responc. «La gent diu que quan escriu s’ho passa bé».

L’escriptura pateix d’un equívoc considerable i força inexplicable: la idea que és –o hauria de ser– una experiència fabulosa i plenament plaent. Potser perquè les eines estan al nostre abast diríem que avui escriure és més senzill que tocar el violí. Ho diríem i no ens equivocaríem. La idea també té a veure amb una pretensió gairebé patològica: creiem que les nostres vides han esdevingut esdeveniments rellevants per la història de la humanitat i que tothom té, no tan sols el dret, sinó l’obligació de conèixer-la. I d’aquí que molts ens posem a escriure.

L’omnipresència del jo fa que tot allò que té a veure amb eines d’expressió individual hagi agafat una rellevància desproporcionada. Realment, escriure és un calvari i un patiment que requereix anys de pràctica i lectura. Molta lectura. Tot requereix un esforç i un aprenentatge. Mestres i alumnes. Una cadena en què algú aprèn d’algú altre, a on es transmet un coneixement, una experiència, una memòria i un deure.

Tot això per dir que comença un any carregat de problemes que tenen molt a veure amb la conjugació verbal. Més aviat amb la persona amb la qual conjuguem les nostres frases. La vida canvia si la vius en primera persona del singular o en primera persona del plural. És així de senzill. Els conflictes que ens arriben d’arreu: la revolució de les dones a l’Iran, la guerra contra Putin, la calor a l’hivern com l’anunci d’un terror climàtic que està a la volta de la cantonada, els virus, la violència contra les dones a tot el món... Tots tenen com a conseqüència un ús excessiu de la primera persona. Una mena de «i a mi què m’expliques» global que no en vol saber res del que li passa al veí.

Quant de temps li queda al jo? Poc. Molt poc. Si no passem aviat al nosaltres estem ben fumuts. Però mentre el temps passa, el món es precipita en una espiral d’esdeveniments cada cop més ferotges i imprevisibles, resulta que encara som molts els que ens pensem que som en aquest món per gaudir. Per ser feliços. I amb pretensions de posteritat ho escrivim a tots els murs que podem. El que mengem, el que vestim, el que vivim.

Encara sort que encara queden mestres, però. L’altre dia Hayao Miyazaki va festejar els seus 83 anys. En un petit vídeo que circulava per les xarxes socials responia contundent a la pregunta: «Ser feliços?», deia, «jo no vull ser feliç, ningú pot ser feliç, jo vull explicar històries». Explicar les històries dels altres, de nosaltres, és una bona raó per escriure. Potser l’única legítima raó que hi ha.

Segurament aquest article és un calaix de sastre, però som a la pitjor setmana de l’any i tot està permès. Si no, mirin el que diu el Juan José Millàs quan li pregunten que per què escriu: «Escric per les mateixes raons per les quals llegeixo, perquè no em trobo bé». No sé si hi ha manera més honesta i més noble de dir-ho. No ens trobem bé i alguns escriuen. Fem el que podem.